Que el president francès expressés reticències a que el català esdevingui llengua d’ús normal a la UE no ens diria res especial sobre la condició humana o sobre la naturalesa moral de la política. Però que ho faci el govern de Letònia (amb el suport dels de Finlàndia i Lituània) ens parla molt de la misèria de la nostra espècie. Ni que sigui una posició partidista alineada amb el PP espanyol, s’ha de tenir la cara de formigó. Letònia, sotmesa a Rússia durant segles, ha tingut la sort i la desgràcia de tenir un port, el de Riga, que no es glaça com el de Sant Petersburg i que ha estat estratègic per a Moscou. Després de la guerra, Stalin va afavorir que s’hi instal·lessin russos a manta, de manera que, al final de l’era soviètica, eren gairebé la meitat de la població. La russificació imposada en tota la vida pública es va intensificar els anys cinquanta, i quan el partit comunista letó va intentar oposar-s’hi afavorint l’ús del letó a les escoles, el Kremlin en va purgar tota la cúpula. En proclamar-se la independència el 1991 l’hegemonia del rus era absoluta. A Estònia era similar. A Lituània era menor. El primer govern sobirà letó, decidit a recuperar la llengua pròpia, va aplicar mesures de normalització inimaginables aquí. Va exigir com a condició per obtenir la ciutadania letona haver nascut abans del 1940 o demostrar coneixement del letó. Centenars de milers de russos irreductiblement nacionalistes van quedar-se sense la nacionalitat, i encara ara n’hi ha desenes de milers que no la tenen i no poden votar. La lluita per consolidar la llengua pròpia del país ha estat dolorosa i amarga, i encara dura. Però el letó, amb un milió i mig de parlants, és oficial a la UE. I justament el govern d’aquests paios és el que diu que no al català. Ai, uix.
