S’ha tornat rutinari, i això és el que m’exaspera. La meva, de rutina (que no és la que em neguiteja), passa per aprofitar el trajecte de primera hora del matí, camí del forn de pa, per llançar les deixalles als contenidors corresponents. Generalment, algun envàs o ampolla de plàstic i algun cartró. I a l’illa de contenidors que em queda de camí (en ple nucli urbà, no pas en un lloc retirat) se’m repeteix gairebé dia sí dia també la mateixa imatge. Mobles o matalassos o pots de pintura o lavabos o persianes o sacs de runa, o... amuntegats al davant, acaparant l’espai de la vorera, d’algú que deu anar fent obres per capítols i fent net amb nocturnitat. De fet, deuen ser uns quants, o és que estan remodelant una catedral, perquè la situació es repeteix des de fa setmanes, mesos, anys.... Malgrat al poble hi tenim deixalleria, i per als que no disposen d’un vehicle per transportar-los (o per als mandrosos) el servei té estipulat un dia de recollida per a materials voluminosos. A la fotografia encara hi podem afegir qui tapona el forat per on llançar els envasos al contenidor groc, perquè encara que a casa ha fet l’esforç de triar, quan arriba davant del dipòsit es veu que ja ho fa tan esgotat que és incapaç de treure-ho de la bossa i llançar-ho separadament, en lloc d’entaforar tot l’embalum a l’orifici i barrar així el pas a qui vingui al darrera. I encara hi ha qui ha fet la seva bossa d’orgànica, però que no deu haver guardat prou energia per aixecar la tapa del contenidor marró, i opta per deixar-la al damunt. La meva intenció, avui i en aquest espai, no és ni tan sols fer una encesa defensa de la necessitat de reciclar. El propòsit és molt més primari, molt més bàsic. És el d’expressar la meva desesperació en constatar que, senzillament, no hi ha remei. O jo no li sé veure. Pel que em diuen els contenidors. El que m’expliquen cada matí de cada dia és que vivim en una societat d’incívics, de mentalitats individuals que no han entès (ni ho faran mai) que el nostre dia a dia té una part particular, però una de molt important que és col·lectiva. Aquella en què compartim espais i serveis, que requereixen l’atenció d’unes pautes bàsiques, perquè són les que ens mantenen en equilibri. Manllevo unes paraules que el periodista Antoni Bassas utilitzava per expressar-se en un sentit similar en una columna publicada ara foc més d’un any. «El principi és senzill: civisme és pensar en els altres», deia. I hi afegia: «perquè per aconseguir que la societat convisqui no n’hi ha prou amb les obligacions i les sancions, sinó que cal, en primer lloc, el civisme de la gent que comparteix un mateix espai». Però jo em començo a donar per vençut. De vegades tinc la impressió que, el civisme, sí que l’hem llançat al contenidor.
