Un amic em diu que, coincidint amb la celebració de la Mediterrània, havia tingut una revelació que qualificava de divina. És d’ironia fina amb tendència a exagerar. La visió celestial es manifestava al centre de Manresa en forma d’agents de la policia caminant. Gairebé no recordava que els policies, a més d’estar atrinxerats darrere uns vidres tintats, tenen la possibilitat d’anar a peu, de passejar com qualsevol ciutadà, de cridar l’atenció als incívics i, si cal, de portar davant dels jutge els que tenen predilecció per robar bosses, cadenes o carteres de persones amb poques possibilitats de defensar-se. No era una il·luminació divina de l’amic. Tampoc s’havia pres cap psicotròpic. A Manresa s’havia certificat que, com qualsevol mortal, la policia pot caminar, un fet que aquells que pentinen cabells blancs recorden de temps pretèrits, quan els agents tenien interioritzat que eren persones properes i tenien la capacitat d’empatitzar a diari, no només els dies que canvia la lluna. En els darrers temps, aquesta habilitat de remoure el sistema muscular esquelètic només es detectava en moments molt puntuals, com la campanya comercial de Nadal.

La conversa amb l’amic sorprès es va allargar hores perquè parlar de la policia és atractiu i fàcil. Tothom hi pot dir la seva sense necessitat d’haver cursat cap doctorat. És com parlar de futbol. Encara que tècnicament se sigui un ignorant, ningú s’equivoca quan, després de perdre per golejada, diu que la defensa ha fet figa. Si l’incivisme és visible pel conjunt de la ciutadania menys pels que tenen l’obligació de detectar-lo és que alguna o moltes coses fallen. Si els incívics estan escampats per una ciutat, tenen rostre, noms i cognoms, per què la policia no actua com agent cívic? Per què no esdevé la primer veu d’alerta a serveis socials, educació o sanitat?

En la tertúlia, pròpia de bar, s’hi va afegir una tercera persona, de les que estan a cavall de la generació millennial i la Z. Ell només, o gairebé només, ha conegut la cara intransigent i autoritària de la policia. La que només sembla estar pendent del trànsit i posar la sirena quan hi ha un accident o incident a la via pública. Tampoc no en sap res de quan a Manresa, la policia local es deia guàrdia urbana, quan els agents es passejaven pels carrers, no únicament del centre, sinó dels barris. Quan els botiguers i els urbanos s’adreçaven pel nom i es tutejaven.

Abans d’acabar la conversa, l’amic de la revelació gairebé divina, va posar-nos al dia de la darrera novetat. No parlava ni de pistoles tàser, ni de càmeres de vigilància, ni de tècniques de defensa personal. Els seus ulls, i no altres, havien vist que la policia local, a part de tenir capacitat per caminar, podia pilotar ciclomotors i motocicletes. Tampoc no era un miratge. S’havia fet realitat allò que representants d’entitats i particulars havien demanat reiteradament perquè Manresa té una orografia complexa i un vehicle de quatre rodes no pot transitat per carrers estrets i mal enllumenats de la ciutat. Doncs sí, la mobilització ciutadana sobre l’incivisme i la inseguretat havia servit, si més no, perquè la policia comencés a caminar i a treure del garatge vehicles lleugers de dues rodes. Una llàstima que calgui un cop de puny sobre la taula perquè algunes evidències es comencin a corregir. Una llàstima que les ordenances de civisme i convivència siguin paper mullat. Si algú es llegeix les de Manresa, amb més de cinquanta pàgines, constatarà que escriure normes és fàcil. Fer-les complir, si no hi ha voluntat, és impossible.