Tu a Gaza i jo a Tel-Aviv. O, Tu a les Bases i jo a les Escodines, per fer-ho més nostrat. Aquests podrien ser els títols si ara, seixanta anys després, es fes un nou remake de la comèdia Tu a Boston y yo a Califórnia, la pel·lícula on Hayley Mills es va desdoblar per interpretar dues bessones separades al néixer i amb un destí ben diferent fins que es retroben per un capritx de l’atzar. L’atzar, allò que ha inspirat tantes i tantes pel·lícules i que ha fet que tu i jo estiguem en aquest moment on som, en aquest precís lloc del planeta i del moment de la història i no amb els peus en remull enmig d’un arrossar de la Xina, o fugint dels nazis en plena Segona Guerra Mundial. Un concepte, el de l’atzar, que hi ha qui li afegeix mística per vendre que en realitat és cosa del destí. Col·lectivament, ens hem oblidat d’on venim; sinó, difícilment es pot entendre perquè, tot i ser uns privilegiats, vivim rodejats d’infelicitat i odi.
Corren discursos perillosos i autodestructius que és necessari combatre: com el que proclama que el moment que vius és el pitjor i el més complicat, obviant (qui sap si per ignorància o mala fe) el passat; el que assenyala que les generacions que pugen no saben fer res i són les pitjors, passant per alt en aquest cas que els joves són un fidel reflex dels seus progenitors; i el que assegura que tothom té el que es mereix si s’ho treballa, esquivant, una vegada més, l’atzar, que no tots partim amb les mateixes condicions. N’hi ha que neixen chetats (en paraules de les generacions Z i Alfa), dopats (per als millennials). «A Manresa no s’hi pot viure», diuen uns. «La generació vaga i porno», assenyalen uns altres. «Aquesta terra és nostre», ressona aquí, enllà i més enllà.
"Ens costa massa posar-nos a la pell dels altres i això, no s’ensenya a les escoles, no interessa"
Som una espècie extremadament insolidària (La Marató no compta) i sense gens d’empatia. Això és el que s’ha traslladat de generació en generació, no només és culpa dels nens que juguen al GTA. Tot i que cert, sí, les noves tecnologies se sumen ara a la política, la religió, la ignorància, la desinformació i els interessos personals i ho amplifiquen tot, provocant histèria col·lectiva. Ens costa massa posar-nos a la pell dels altres i això, no s’ensenya a les escoles, no interessa. Per què, què hagués passat si, com a Tu a Boston y yo a Califórnia, haguessis estat al costat oposat i t’hagués tocat a tu ser un nen palestí o un d’israelià, un menor no acompanyat o un petit refugiat sirià? Pujaries a la pastera? Saps que sí. Res és blanc o negre. L’únic que està clar és que, si ara mateix tens la possibilitat de fer-te aquesta pregunta, és que estàs al costat privilegiat.
