El gegant del pi», «La filla del sol i de la lluna», «Fava-favera» són contes que vaig llegir i rellegir milers de vegades quan era molt petita. N’hi havia molts d’altres, és clar, però d’aquests en tinc un record especial. Potser perquè d’una manera o altra tots passaven molt més amunt d’on era jo (una petita napbuf que no deuria fer gaire més d’un metre) i per això potser sempre m’han fascinat els núvols. Llavors en la infantesa, somiava (desperta, que és la millor manera de somiar) que algun dia podria asseure’m damunt d’un d’aquests núvols blancs i gruixuts i voltar per tot el món, tot saltant de núvol en núvol. Posats a somiar pensava també que a ben segur que amb els núvols no només podria copsar el present sinó també el passat. La veritat és que el futur, llavors i també ara, si he de ser sincera, no em preocupava ni hi pensava, potser és que ja era una petita punky, però encara no ho sabia. Així som de menudes, si ens deixen una mica tranquil·les i procuren no adoctrinar-nos abans d’hora, perquè les etiquetes són invents de les persones grans o adultes, poseu-hi l’adjectiu que preferiu. En tot cas, jo volia estar amunt, amunt, amunt i potser anar a espetegar a altres èpoques.
Malauradament, el somni no ha estat possible, de moment; ves a saber si algun d’aquests adinerats acaba construint una escala llarga, llarga, que ens permeti colonitzar un núvol i quedar-nos-hi mentre aquí baix la gent gran i adulta continua vivint o malvivint, depèn de com es miri. Si aquest invent s’acaba fent, això sí, caldria que fos a un preu diguem-ne simbòlic, res de centenars o milers o milions d’euros. Posats a somiar, deixeu-me pensar que això fos possible i que pogués pujar al núvol, estirar-m’hi ben còmoda (d’aigua ja en du) i qui sap, potser si en tibo un trosset té gust de maduixa com els de la fira (quin gust deu tenir un núvol blanc del cel?) I des del meu núvol veuria passar la vida, el món, els paisatges i la gent. Ara, però, hi afegiria una petició més al meu somni, que quan era petita no hi donava cap importància. Ara no voldria tenir consciència de res, tan sols un gust estètic per gaudir, fruir, però sense cap possibilitat de sentir dolor, ira, fastigueig, impotència, frustració, tristesa... Senzillament mirar, olorar, potser poder fins i tot acostar-m’hi prou per poder sentir converses a cau d’orella, ja que si salto damunt del núvol segur que baixa ben avall, ben avall.
Ben mirat, però, bona part del meu somni ja passa cada dia, no només a mi, sinó a centenars, milers i milions de persones que mirem i no fem res. Ens entristim, ens emprenyem, ens frustrem... i no sé quantes coses podem arribar a sentir, però en el fons és com si estiguéssim en un núvol. Ai las!, aquest núvol no té gust de maduixa, ni tampoc ens porta a veure paisatges, ni ens acosta al sol ni a la lluna. El nostre és un núvol feixuc, més aviat grisós (que malauradament tampoc té aigua) i em fa veure i viure coses que no (ens) m’agraden i que em fan sentir impotència. Potser és, doncs, hora de començar a baixar del núvol.
