Bon diumenge, apreciats lectors! Ja han passat revista a tots els rellotges de la casa? Al despertador, al de la cuina, al decoratiu del menjador, al funcional del despatx, al de la ràdio, al de qualsevol dels aparells que l’incorporen? I al del canell? I al de reserva que tenen al calaix per si s’espatlla? I al del cotxe? No deixin el del cotxe per a després, que se’ls pot oblidar i qui sap els maldecaps que els poden sobrevenir per aquest descuit.
Recordin que aquesta nit passada ha canviat l’hora oficial, i a les tres han tornat a ser les dues. A finals de març va ser al revés, i a les dues van ser les tres. Això que una hora pugui desaparèixer i una altra pugui duplicar-se impunement demostra fins a quin punt la mesura del temps és arbitrària. El dia és una realitat física inapel·lable, igual que l’any i les fases de la lluna, però que la jornada es divideixi en 24 hores de 60 minuts és una convenció substituïble per qualsevol altra. Si un dia decidíssim que les hores són deu i els minuts, cent, ni la rotació ni la translació de la Terra no s’alterarien.
Fa uns quants anys, quan arribava el canvi de tardor, els expressos nocturns s’aturaven seixanta minuts per mantenir la puntualitat. Justament al ferrocarril s’atribueix la imposició de l’hora nacional: només es podien complir els horaris si els rellotges de totes les estacions estaven sincronitzats.
Abans d’això, cada població anava a la seva com bonament podia.
Catalunya comparteix hora solar amb la regió de París, mentre que Madrid ho fa amb el país de Gal·les. Però es dona el cas que París i Gal·les tenen hores oficials diferents, i en canvi Barcelona es regeix per la mateixa que es marca a Madrid.
Catalunya està més centrada: aquests dies el migdia oficial es desvia mitja hora del solar a l’Empordà, i cap a una hora a Madrid. Però si busquen una coincidència perfecta la trobaran a la Toscana, terra on es poden apreciar tantes coses bones del passat i del present –com els cantuccini di Prato e vinsanto, que venen a ser carquinyolis amb vi dolç.
