A les tres seran les dues

A les tres seran les dues. Ja hi som. Cada cop que ho sento em poso nerviós. Em costa saber què vol dir que a les dues seran les tres o que a les tres seran les dues. Quan ho anuncien, i mira que ho anuncien!, he de deixar el que estic fent i calcular què coi vol dir, i el que em preocupa més d’entrada és si aquella nit dormiré més o menys. I no me’n faig el càrrec i sé que acabaré dormint el que sigui perquè soc dels que sempre penso que dormo poc. El que sí que m’enfonsa en l’absoluta misèria és això que, ara ja ho sé segur, passarà aquesta tarda. A les 6 serà fosc. Fosquíssim. Si m’han de llegir, facin-ho ara abans que la tenebra de la foscor provocada pel coi de canvi d’hora no els ho impedeixi. Avui, el diumenge serà normal fins que, sense avís, tot i que ens han avisat des de fa un munt de dies, descobrim amb estupor que a les 6 és negra nit. I fotrem fins a la primavera? Amb el coi del canvi d’hora ens roben un munt d’hores de la nostra vida amb llum solar i una mica de visió diürna. No sé per què no ens alcem. No sé per què no protestem. No sé per què ens quedem com si res. Suposo que perquè ara mateix no sabríem a qui reclamar. Fa anys que sentim la cantarella que això del canvi d’hora s’acaba, i ni tan sols això són capaços de resoldre amb ganes i amb celeritat. En mans de qui estem que ni això sap resoldré bé per millorar les nostres vides. En mans de qui estem que, si no saben o no volen resoldre això, els estem delegant la gestió del canvi climàtic? El clima ens duu a la misèria igual que el canvi d’hora ens duu a la depressió, un cop l’any, a primers de novembre. A les tres seran les dues. Alguna vegada m’he llevat a l’hora aquesta per veure com es para tot i es reprèn una hora després o una hora abans, no me’n surto, ja els ho he dit, i me’n torno al llit una hora abans o una hora després sense haver entès res. Abans, antes com a mínim, aquesta decisió tan nociva tenia un efecte col·lateral que a mi m’engrescava una mica: Els rellotges. El ritual d’avançar o retrocedir els rellotges em tenia distret una estona i em feia sentir l’amo del temps. Ara, amb els rellotges canviant-se sols l’hora trobo que cada cop hi pintem menys en el panorama de cada dia. Previsor com soc, guardo un parell de rellotges vintage que estan allà esperant-me que els prengui i els avanci o els endarrereixi. I ho faig. Ho faré. Però ho faré sense pressa, quan em vingui bé i, ho confesso, sempre deixo un rellotge que tinc que no està connectat al món amb l’hora antiga. I me’l miro tot l’any i mentre me’l miro penso, «a les tres seran les dues». Qui coi s’han pensat que són? Què coi s’han pensat que fan amb nosaltres? La resposta me la dona un rellotge que ja no va a l’hora. El que vulguin, amb nosaltres fan... el que vulguin.