La vida dels compactes musicals ha estat tan fulgurant com efímera. Van irrompre els anys vuitanta amb una força tan inusitada i desbordant que ja tothom cantava les absoltes al vinil. Això passava quan les cintes magnètiques de casset ja començaven a fer malves, si bé encara van cuejar un temps en els radiocassets dels cotxes fins a l’estocada final dels reproductors de cedés. Per als vinils, això d’anar sobre rodes sempre hauria resultat estrany. Durant les dues dècades següents tot semblava indicar, començant pels índexs de vendes, que els cedés desplaçarien definitivament el vinil del mercat. El disc òptic digital tenia totes les de guanyar enfront dels inconvenients de l’antic i rudimentari tocadiscos. Tant l’aparell reproductor de cedés com els mateixos disquets eren, en comparació, més lleugers, manejables i menys delicats que el gramòfon elèctric, amb l’agulla ratlladora i el platet volador de policlorur. Però quan més semblava que els compactes havien d’engolir el mercat, van aparèixer les grans plataformes de streaming de Spotify i Apple Music, amb una oferta més econòmica, còmoda i il·limitada. Aquest nou sistema d’accés a la música ha condicionat des de fa ben bé dotze anys els hàbits del públic i dels creadors. Ara ja no s’escolta un disc, entès com un conjunt més o menys unitari de cançons, sinó un tema sol, aïllat, sense més context que els auriculars i la repetició obsessionant d’una taronja mecànica. Amb tot, quan tothom ja el donava per mort, el vinil ha acabat sobrevivint a l’imperi del cedé, ara en declivi total. Tant és així que els nous treballs, si s’editen, és només en vinil, que es manté com a objecte de col·lecció i, segons diuen els entesos, és com millor se sent la música. Però probablement la diferència fonamental entre sentir la música a través d’internet o pels altaveus d’un tocadiscos deu ser que, en el primer cas, la música se sent i, en el segon, la música s’escolta.
