En diuen territorial però el conflicte entre Catalunya i Espanya és eminentment polític, perquè és sobretot una disputa pel poder, sobre on i qui decideixen què. Té una dimensió territorial, certament, però allò que està en qüestió no és tant el territori, que no es mourà de lloc, sinó la forma com s’hi organitza el poder i el reconeixement polítics. Allò que abans en dèiem la sobirania.
Però aquest no és l’únic problema de base geogràfica que ens afecta, potser ni tan sols el més transcendental. En primer lloc, tenim un entramat administratiu intern (municipi-comarca-vegueria-província) manifestament superat i que necessita una reordenació integral, de dalt a baix, per refer no només la distribució de les competències i funcions de cada nivell, sinó també els respectius límits geogràfics i fins i tot la mateixa existència de moltes d’aquestes unitats. Adaptar, en definitiva, un mapa de base vuitcentista a la realitat social/territorial del segle XXI, per enfortir-ne la representativitat, donar millors serveis i optimitzar recursos.
L’altre gran repte territorial –ja m’ho heu llegit moltes vegades– és l’europeu. La Unió Europea creixerà, perquè els Balcans i l’est llunyà ja fa dies que truquen a la porta, però aquesta ampliació es pot fer de moltes maneres i pot tenir conseqüències també molt diferents. Es pot ampliar i després ja veurem què passa, com proposa part de la dreta europea que vol un mercat gran i una governança comuna petita i feble. O es poden reformar prèviament els tractats per incrementar la representativitat democràtica de les institucions europees, i fer que els estats candidats –però també els membres actuals– tinguin molt més clar que formar part de la UE vol dir renunciar a poder polític, cedir sobirania, en termes clàssics. No és una qüestió menor. De com evolucioni la UE en l’immediat futur en depèn tot: la nostra pagesia, la indústria, la lluita contra l’escalfament, l’acollida, el desenvolupament de la intel·ligència artificial, el preu de la llum o el futur de la llengua catalana.
De fet, l’actual debat sobre el català a Europa té també una clara dimensió política europea. Si creus que la UE és i ha de ser una simple aliança d’estats, les llengües subestatals no hi tenen lloc. Si creus, en canvi, que la UE són 450 milions de persones participant d’un projecte comú, totes les llengües que s’hi parlen importen i mereixen igual consideració.
Per això faria bé l’independentisme de convertir-se en un doble campió, de la reordenació de l’administració local i de l’europeisme. Demostrant amb arguments, fets i propostes que la fossilització de les fronteres (les dels municipis, les dels estats o les que siguin) és un disbarat que va en detriment de la qualitat de les institucions, de la democràcia i dels serveis públics. Que volem abandonar el Regne d’Espanya també i sobretot per una qüestió de racionalitat administrativa, perquè allò que no es decideixi a Brussel·les es pugui decidir directament a Catalunya, sense fer volta per Madrid. Tan senzill com això.
