Encara que fa temps que es van fer les declaracions que motiven aquest article, ja que van ser fetes el març del 2022, ens van prou bé per badar-hi una estona. La història va, una vegada més, de fer servir diagnòstics psiquiàtrics com una expressió pejorativa per desqualificar una altra persona o un grup.
Ja fa temps que el diàleg polític, si us plau agafeu la paraula diàleg com un eufemisme, en general i no per tothom, és d’un nivell galdós, un intercanvi d’opinions basades en desqualificacions barroeres, i amb una manca de discussió dialèctica dels conceptes; amb aquestes premisses no és gens estrany que a algú se li escalfi la boca i digui expressions fora d’orinal. Un s’embala i fa servir paraules, en mode insult, que no tindrien d’emprar-se; és evident que el seu ús es basa en un concepte negatiu arrelat a l’inconscient col·lectiu, que diria el Dr. Carl Jung. Això és el que li va passar al, en aquelles dates, president de la Xunta de Galícia, a l’intentar criticar al govern d’Espanya: «Mai havia vist un govern tan autista...» i és que se li va escapar perquè no va trobar cap altra expressió més clara i entenedora; en altres ocasions, i massa sovint, podem sentir asseveracions com parlar d’«un autisme polític o, a voltes, l’autisme social». Vaja, que les persones amb un diagnòstic d’autisme, o millor d’Espectre Autista, pateixen una doble discriminació, la de la disfunció per si mateixa i la pèrdua d’estatus i consideració social, que estan un graó per sota, de la resta de la població.
Val a dir que el polític, en aquest cas, es va disculpar al cap d’unes hores; i em pregunto, va tenir la mateixa difusió la disculpa que l’afirmació prèvia? I si la va tenir, que va quedar en l’imaginari popular? La disculpa o l’associació de l’autisme amb la desqualificació?
La Federación Autismo España va actuar amb celeritat i va recordar que les persones amb autisme lluiten cada dia per la seva dignitat com a ciutadans de ple dret i per millorar les seves capacitats; a part d’agrair la disculpa, la Federació, va afegir l’agraïment pel seu interès pels afectats per aquest trastorn! Quina paradoxa! Ai quan perillen les subvencions! També va recordar al polític, i als polítics en general, que cal tenir una especial responsabilitat en el tractament adequat al referir-se a les persones amb disfuncions. Personalment, hi afegiria, de passada, a totes les persones, i al relacionar-se entre ells, també.
I és que tenim tan interioritzades les expressions de menyspreu a persones amb malaltia mental, i amb quina facilitat els situem en un nivell inferior a la resta de la població o utilitzem diagnòstics psiquiàtrics per explicar conductes que no entenem.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) en les propostes de Plans de Lluita contra l’Estigma, aconsella, en primer lloc, formar i donar coneixements envers la Salut Mental, en primer lloc, als funcionaris de l’Administració, potser caldria ampliar el ventall a les persones que representen a la població.
