Ala complexa escena política espanyola hi ha dues menes de persones: les que tracten Carles Puigdemont de «pròfug» i les que no. Al partit socialista circula la instrucció de transitar del primer grup cap al segon, si cal amb una pinça al nas.

¿És correcte donar tractament de pròfug a qui va presidir la Generalitat els anys 2016 i 2017? Com que la majoria dels que disparen la paraula ho fan en castellà, caldrà que anem al diccionari de la seva Acadèmia, on es defineix d’aquesta manera: «Persona que va fugint, principalment de la justícia o d’una altra autoritat legítima». Puigdemont va travessar la frontera hispanofrancesa el dilluns 30 d’octubre del 2017, i aquell dia no pesava damunt seu cap ordre de detenció. Quan després la jutge va emetre l’euroordre, es va presentar a una comissaria belga per posar-se a disposició de la justícia d’aquell país, que des de llavors sap perfectament on el pot anar a trobar.

¿Es pot interpretar aquesta situació com la d’algú que «va fugint» de la justícia espanyola? La seva reunió de dilluns passat a Brussel·les amb el número tres del PSOE ha estat una bona ocasió perquè qui volgués definís criteri al respecte. Els diaris ABC i El Mundo usen el terme «prófugo» a les respectives portades, i La Razón prefereix el de «fugado», mentre que El País, La Vanguardia i El Periódico parlen només d’«expresident».

Dues visions, dos mons, dos projectes d’Estat? L’aritmètica parlamentària aconsella a Pedro Sánchez i el seu partit fer «de la necessitat virtut» o, en dita antiga, «per força van a galeres». Molts dels qui avui reclamen l’empresonament del pròfug, i animen les masses a exigir-ho al carrer, li penjaran la medalla d’«espanyol de l’any» el dia que el necessitin. I els qui sobtadament li reconeixen la categoria d’interlocutor vàlid i respectable havien promès portar-lo carregat de cadenes. Quan els canviï i la necessitat buscaran la virtut en una altra banda, i no s’hi valdran relators que se’n lamentin.