Segons la constitució espanyola, «el rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència». L’alta comesa explica l’atenció dispensada al jurament de la carta magna per la princesa Elionor, cridada a succeir el seu pare. Ahir la majoria de portades a la premsa espanyola titulaven amb una frase de la protagonista: «confieu en mi». Per què la destacaven tant? És que hi ha motius per no confiar? Els negocis del seu avi han contaminat la corona amb l’ombra de la desconfiança pels segles dels segles? O roman la sospita que tot Borbó és susceptible de «borbonejar», és a dir, d’intervenir activament en política i prendre partit en els conflictes, com va fer Felip VI el vespre del 3 d’octubre del 2017?
Tornem al text constitucional i a la seva literalitat. Diu que el rei és «símbol» de la «unitat i permanència» de l’Estat. Un símbol representa una realitat o un concepte, però no és la realitat mateixa, ni el seu fonament. Per exemple, l’escut i els colors representen un club esportiu, però poden variar sense que el club desaparegui. A un altre nivell, els segles XVIII i XIX França va anar i tornar vàries vegades entre la monarquia i la república sense deixar d’existir com Estat. A Europa queden enrere els temps en què la mort d’un rei sense successió clara posava en perill l’existència mateixa del regne i l’obria a l’amenaça de la conquesta, la fragmentació o la guerra dinàstica. Pensar que Espanya és més forta perquè una princesa jura la constitució és una antigalla conceptual, però el cert és que abunden les persones rellevants que n’estan convençudes i faciliten així la temptació del «borboneig». Alhora, imaginar que una crisi de la corona abocaria a la desaparició d’un Estat que n’ha vist de tots colors és somniar truites republicanes.
I un cop dit això, no és sobrer recordar que, en democràcia, la principal diferència entre un president de la república i un rei és que el primer el pots tornar a la botiga si no t’agrada, però el segon te l’has de menjar amb patates.
