No volem mirar enrere amb odi o rancúnia, demano als qui estan temptats de caure en el ressentiment que superin aquesta temptació, el ressentiment és una benzina políticament molt útil perquè és molt excitant, molt estimulant, però és molt perillosa socialment. És un perill que el país no es pot permetre. No volem mirar enrere amb odi o rancúnia, volem mirar endavant amb il·lusió», amb aquestes paraules extretes del discurs en el debat d’investidura d’en Pasqual Maragall començà la seva intervenció, diumenge passat, Salvador Illa davant el Consell Nacional del PSC.
Som en un moment molt transcendent per a la política catalana, com bé va dir Pedro Sánchez al Comitè Federal del PSOE; els resultats electorals han accelerat les coses i l’amnistia, pensada per a més endavant, serà realitat si les forces que formen majoria al Congrés donen el vistiplau al text. L’amnistia no és poca cosa, significa deixar sense efecte fets que el Tribunal Constitucional va considerar delictius. Serà un altre acte de generositat de la democràcia espanyola vers els responsables dels fets de la tardor del 2017. Primer va ser l’indult, ara serà l’amnistia, que hauria de ser el bàlsam que permetés a la societat catalana de retrobar-nos. De moment ha servit perquè Junts, i el que representa Junts, s’assegui a la taula a parlar, encara que no ho vulguin, del retrobament entre catalans, del que cal fer.
Junts fins ara era el reducte més intransigent, en cap moment ha acceptat que tinguéssim un problema entre catalans, i sempre ens ha dit que el seu objectiu és implementar el resultat de l’1 d’octubre. Ara l’objectiu sembla que és un nou referèndum pactat amb l’Estat. S’ha mogut, poc, però prou per entrar a negociar, fins i tot demana la figura d’un mediador que prengui nota dels acords i faci un seguiment del seu compliment.
Puigdemont mateix va parlar de «compromís històric», i sense adonar-se’n, va fer servir la mateixa terminologia que Enrico Berlinguer, el dirigent del partit comunista italià que predicava una gran entesa entre el PCI i la democràcia cristiana d’Aldo Moro. Fet que no es va poder fer efectiu per l’assassinat d’aquest últim per les Brigades Roges.
Una gran entesa que ha d’anar més enllà de la investidura, deia al seu discurs pronunciat a Brussel·les; ja veurem si el temps confirma o no aquest capteniment, de moment tot apunta que els seus representants acabaran votant un president del govern d’Espanya, perquè en el fons ells saben que el govern entre els socialistes i Sumar és el millor que pot passar a Espanya, i per tant a Catalunya, per consolidar i continuant avançant pel camí de la convivència, prosperitat econòmica i la sostenibilitat ambiental, per avançar en la justícia social i el benestar de la majoria.
Una altra cosa seria tornar enrere, tornar a l’enfrontament i la divisió, i si una cosa van deixar clara els ciutadans de Catalunya a les eleccions, és que volien girar full, i volen mirar el futur amb il·lusió i esperança.
