Com que s’apropa la meva hora de lliurar l’article i a can Puigdemont encara no baden boca, escriuré sobre un altre tema, i ja m’esplaiaré dissabte.

Quan era petit esperava fer-me gran perquè em tractessin de vostè i em diguessin «senyor Domènech». Ara que ja estic més a prop dels 69 que dels 68, resulta que qualsevol xitxarel·lo es creu que té dret de tutejar-me, i no només em neguen el «senyor Domènech» sinó fins i tot el Xavier. De sobte, soc un Francesc, no et fot?

De la decadència del vostè en té la culpa el sistema educatiu. Quan jo era petit els i les mestres eren senyors i senyoretes (encara que fossin casades), el tracte era respectuós, de vostè, i pel cognom. L’excepció eren el religiosos, que no eren senyors sinó germans o pares. Els qui van anar als Hermanos guarden memòria del germà Isidre, i els nois que vam fer Preparatòria al Peguera, del senyor Vidal. Però el moviment pendular de la justa i necessària revolta democràtica contra l’autoritarisme va portar que el tracte passés del vostè al tu, i del cognom al nom, de manera que als infants ja no els ensenya el senyor Riera o la senyoreta García, sinó el Jep o la Clara. Això sí, empàticament i amorosa. I si els mestres ja no són uns vostè sinó uns tu, la mainada dedueix en bona lògica que la resta dels adults mereix un tracte equivalent.

Però no és només l’escola amb la mainada. A la porta del caixer automàtic diu: «Empenyeu». Dubte lingüístic: aquest plural d’imperatiu al·ludeix a un «vos» o a un «vosaltres»? La resposta és tot seguit a la pantalleta, quan diu «has realitzat la teva operació». Què s’ha pensat, aquesta maquinota? A mi em tractaven de vostè fa quaranta anys quan anava al taulell a convertir l’ingrés de la nòmina en pessetes físiques.

I el Francesc és perquè als papers oficials hi consto com a Francesc Xavier, i gent que no em coneix de res es pensa que em caurà millor si quan em truca em diu pel nom de fonts, en lloc del senyor Domènech que anhelava de petit. No som res.