És una evidència que Manresa no fa bona cara, i no es tracta només de passar per l’esteticista, perquè la gravetat i la cronificació del mal es troba a nivell d’urgència mèdica. A la pacient ja no l’han de veure a urgències perquè ja sabem quin mal té. El que li cal és un bon metge de capçalera que, després de receptar-li la teràpia general, li recomani els millors especialistes i en faci el seguiment corresponent. Manresa no pot passar més temps a la sala d’espera, ha d’entrar a quiròfan i fer cures intensives en alguns mals que poden acabar agreujant el quadre clínic global. Fixem-nos només en una: el mal estat del parc d’habitatges. Als propietaris no els és rendible rehabilitar els pisos vells, que no es poden llogar, que queden buits o que són objecte d’ocupació. Just aquesta setmana he estat testimoni d’un conflicte a peu de carrer: davant la porta de la casa d’un propietari del centre històric –no era pas un gran tenidor, una noia volia ocupar-li el pis per la força (la cosa va acabar amb la intervenció de la policia). Casos com aquest són el pa nostre de cada dia i es podrien evitar si s’activés el sector de la rehabilitació que, a més, generaria un augment de l’activitat econòmica de la ciutat. Caldria, per a això, una bona injecció perquè els petits propietaris s’animessin a rehabilitar, tant els interiors dels habitatges com les façanes. En aquesta línia de millorar l’aspecte exterior (important per a l’autoestima i la recuperació anímica de la pacient) també hi entraria la il·luminació. No es tracta d’il·luminar només els principals edificis públics o la façana històrica a partir dels seus principals monuments (la Seu, la Cova, el Pont vell, la Torre Santa Caterina i l’Aranya), sinó també els edificis patrimonials privats. La capacitat d’atracció potencial de gent al centre històric que tenen les grans intervencions previstes (Fàbrica Nova, Panyos, Museu del Barroc, Anònima, antics jutjats) queda limitada per la seva ubicació fora muralles -o a la mateixa muralla. Per això, la restauració definitiva i la il·luminació de les façanes dels edificis catalogats i emblemàtics del centre, com ara la Buresa i Can Jorba, els convertiria en els fars de llum que necessita el centre urbà. Ressaltar aquestes icones arquitectòniques, que conformen l’escenografia i la identitat de la ciutat, seria un molt bon tractament per a revifar l’òrgan més vital de Manresa: el seu cor. Si som «la ciutat de la llum» hem d’enlluernar i, per això, ha de ser tan estratègic abocar-se a fer més lluminosa la façana històrica o els grans edificis públics (que s’ha de fer) com fer-ho als particulars. I això és responsabilitat de tots, dels propietaris i del govern de la ciutat, perquè quan una casa esdevé patrimoni local ho és de tots. De la mateixa manera que la llum destaca i realça, una bona il·luminació urbana també genera atracció, vitalitat, seguretat i qualitat de vida. És per això que il·luminar els edificis nobles, les places, els carrers i les cantonades fosques és una bona vitamina per afavorir l’activitat comercial, social i cultural de la ciutat; és a dir, la seva vitalitat. És clar que el principal remei per a una ciutat malalta com la nostra és fer-la rutllar econòmicament per a regenerar tots els seus òrgans; però, per curar-se, també és bàsic fer cara de bona salut.
