Tot sembla dirigit al tancament en els propers dies d’un acord polític a gran escala per tornar a fer president del Govern espanyol Pedro Sánchez. L’aportació de l’independentisme català a la investidura serà clau, indispensable i tot fa preveure que majoritària. Les contrapartides per a Catalunya seran múltiples, i tindran incidència tant en les conseqüències judicials del procés com en la relació econòmica entre l’Estat i Catalunya o la connectivitat ferroviària del país. Diversos fronts calents que quedaran coberts en major o menor proporció si es compleixen els termes dels acords publicitats.

Sota la superfície de la batalla pública per aconseguir trossos de pastís suculents per al conjunt dels catalans, hi ha lògicament la batalla de partits per mantenir viu el relat del lideratge de les brases que queden de l’esclat del procés i, més important, encara, el relat per l’hegemonia política en la trinxera del sobiranisme. Són vasos comunicants, però no sempre, perquè l’eix nacional ja no ho és tot, i perquè la puresa dels arguments ha de disfressar-se sovint per justificar el que semblava injustificable: la intercessió de l’independentisme en el quefer polític d’Espanya. Una qüestió que des de fa ja gairebé una dècada semblava superada en els discursos del nacionalisme a la pràctica ja embarcat en el viatge a Ítaca.

La realitat ha estat més tossuda (i dura) del que aparentava en la narració naïf de l’assoliment de la república. Al final, està prevalent el principi de realitat i una visió política de la relació entre Catalunya i Espanya que durant un lustre va estar anorreada per un impuls que alguns dels seus promotors ja han descrit sovint com a «màgic».

Retornats al camí de la política, el més raonable és aprofitar la circumstància potser irrepetible de jugar unes cartes guanyadores en l’assumpció d’acords que també fa només uns anys semblaven impossibles de rascar a un govern de l’Estat monolític i encaparrat en un centralisme que nega la realitat de la pell de brau.

L’obligació de mantenir no només el càrrec sinó també un programa de govern progressista i que alhora exclogui la possibilitat que la ultradreta tingui res a dir en la conducció de l’Estat ha facilitat aquest gir de guió territorial que celebraran els territoris històrics de l’Estat i que ja estan convertint en el seu pitjor malson les veus de l’immobilisme més recalcitrant. És el lloc i el moment. No tancar l’acord suposaria deixar-ho tot en mans d’un atzar que podria carregar el diable.