La meva carrera com a periodista i la de molts altres, que, en comptes de dedicar-nos a riure les gràcies dels que manen i a lloar l’entorn, el que fem és complir la nostra funció de buscar les pessigolles i posar peròs, va estretament lligada a una frase: «Tu què t’has pensat?».
És el primer que els ve al cap sobre el periodisme incòmode a la gran majoria dels que tenen qualsevol nivell de poder, des d’un polític que està segur que ell ha de retre comptes com li sembli a qui consideri oportú a un cap d’obra que no té ni idea de com se t’acut fer a la via pública una fotografia per a la qual ell no t’ha donat permís.
Aquestes presumptes molèsties que causem serien totalment innecessàries en un món on les coses fossin perfectes. Quan el trobin, m’avisen. Mentrestant, seguim en la dura realitat dels nyaps, els interessos particulars i no generals, i els que fiquen la mà a la caixa i més que ho farien si aquestes situacions no es fessin públiques.
Un dels casos més carismàtics dels que han succeït a Manresa els darrers 35 anys és la desaparició dels germans Pires Òrrit. Una desaparició davant la qual ni la policia ni la judicatura ni l’Administració han complert mínimament l’expedient. Tard i malament s’han fet coses que no han donat resultat, segurament perquè anaven molt tard i no s’havien fet bé quan tocava.
El cas ha esdevingut una vergonya monumental per als estaments esmentats i per a la pròpia ciutat per no haver reaccionat com caldria davant d’un fet que fa posar les mans al cap a qualsevol que tingui un mínim de consciència. Per no haver agafat els polítics, policies i jutges que responien amb el suat «Tu què t’has pensat?» a les súpliques de la família –cosa que no haurien fet si la mateixa situació s’hagués donat a la cèntrica llar d’una nissaga de prohoms de la manresania- i no haver-los posat el cul ben calent per haver-se portat molt malament.
Afortunadament s’està desvetllant cada cop més una consciència mediambiental individual de respecte al planeta. No volem més plàstic al mar ni que se’ns mengin els mosquits durant 8 mesos l’any.
Caldria també una clara consciència que si deixem els que tenen algun tipus de poder que en facin un mal ús, el continuaran fent, i això serà molt bo per a ells, però no per a la resta.
El periodisme de no llepar culs és mediambientalment imprescindible, higiènic, tonificant i antioxidant. Consumeix-lo sense moderació.
