Una de les coses que he après viatjant és que per conèixer una ciutat has d’integrar-te tant com puguis amb els vius i passar una estona entre els morts, els cementiris són autèntics llibres oberts de la història, perquè les ànimes que hi reposen són les que han fet el conjunt urbà que els envolta. Ningú pot dir que coneix Londres sense haver trepitjat Highgate, París si no s’ha perdut per Père-Lachaise, o l’Havana si no s’ha impressionat amb la monumentalitat i la riquesa artística del cementiri de Cristóbal Colón.

Aquesta setmana, no pas per tradició ni per convicció pròpia, les jugades de la vida m’han portat a voltar pel cementiri de Manresa, on feia un grapat d’anys que no hi posava els peus. Aquell mateix dia havia llegit un article on deia que la qualitat de vida a Catalunya ha caigut al nivell de fa deu anys, i que Manresa s’ha situat a la part baixa de les ciutats grans en la mitjana de renda per habitant, el que vol dir que som més pobres, o que hi ha molta més gent pobra que rica; deixant de banda la franja mitjana cutre, a la qual pertanyem la majoria, que poc fem o desfem en els índexs econòmics. Però la veritat és que, passejant pel cementiri, compartint silencis, seient una estona amb la nostàlgia i el passat, vaig tenir la impressió que és un indret que parla d’unes èpoques potents, diria fins i tot que tenim un cementiri bonic, per ensenyar i fanfarronejar d’un passat proper ben llustrós que, més que no pas ara, fa goig.

La necròpolis manresana dona la benvinguda amb un espai noble, al voltant de la porta principal, ple de tombes i panteons amb noms il·lustres, i que observant el disseny de la construcció diuen molt de qui hi reposa eternament. És un espai majestuós però petit en comparança amb la immensitat de les monòtones rengleres de pisos, plens de nínxols més anònims, que l’envolten. Mirant-ho, pensava que no hi ha tanta diferència entre la ciutat dels morts i la dels vius, perquè encara que diguin que som una ciutat pobra, hi ha sectors amb habitatges de nova construcció que superen els tres-cents mil, fins arribar a gairebé el milió d’euros de venda; aquests petits espais del privilegi que, segons la seva dimensió i el nombre de gent que els ocupa, marquen la riquesa global d’una ciutat. Passa que, tant en un lloc com en l’altre, les persones que viuen o reposen en els indrets menys afortunats, la gran majoria, són i han estat les autèntiques protagonistes de la història i de la ciutat, és entre aquestes que hem de construir les solucions vivint la vida sense por perquè, com va dir no sé qui, al cap i a la fi no en sortirem vius. El que sí que va dir Clemenceau és que tots els cementiris són plens de gent que es considerava imprescindible, jo hi afegeixo... les ciutats també.