Cap on va el futbol? El de les grans multinacionals i el modest, el dels clubs empresa i el dels clubs de barri, el que es consumeix en píndoles de YouTube i el que és punt de trobada del jovent del poble, el dels socis de tota la vida i el que pertany a estats dictatorials i fons d’inversió, el dels fans d’un jugador i el de l’escut per sempre. Hi ha un futbol que viu la contradicció de ser passió i negoci i un altre que es viu al camp del poble. El que es veu a la televisió i el que es viu amb la família, els amics i un entrepà a la mitja part. Cap on va el futbol?
El debat és sobre la taula. Poc ha canviat el futbol des que el 26 d’octubre del 1863 es van establir les primeres catorze normes en una trobada a la Freemason’s Tavern de Londres, però el debat sobre la capacitat d’aquest meravellós invent per continuar atraient l’atenció dels joves és sobre la taula. Dura massa un partit? Hi passen poques coses i l’interès es dispersa? Les aturades pel VAR o per la picaresca dels jugadors entorpeixen el gaudi? Cal posar un cronòmetre i anar-lo aturant per evitar més pèrdues de temps? O és que aquesta és la gràcia: perdre el temps i discutir l’endemà si era penal i expulsió? N’hi ha prou amb el sentiment de pertinença a un equip i l’estima per uns colors per continuar mantenint l’edifici dempeus? Superlliga sí o superlliga no? Hi ha moltes preguntes interessants i, ara per ara, poques respostes. Per què mentre s’omplin estadis amb entrades a 100 euros i hi hagi camps com el del Manresa contra l’Oviedo amb més de tres mil espectadors, vol dir que l’invent encara té corda.
