Imponderables a part, tothom sap que el president Puigdemont, com la Marta Rovira, el Lluís Puig i el Toni Comin, tornarà tard o d’hora a Catalunya (la Catalunya al sud del Pirineu, vull dir). La qüestió -gens menor- és quan i com.
Comptat i debatut, hi ha quatre opcions, quatre vies per fer efectiva aquesta tornada.
La primera és òbvia: amb l’assoliment de la Independència. La creació d’una república va quasi sempre acompanyada d’una amnistia general, que no té per què afectar a totes les causes obertes o en compliment de sentència, però que segur que inclou les de caràcter polític vinculades a la lluita per aquesta independència. És lògic pensar que a la república catalana els exiliats seran molt benvinguts i gaudiran de merescut respecte públic i institucional. L’inconvenient d’aquesta opció, però, és també evident: no hi ha data per la independència i sis anys després de l’1 d’octubre res fa pensar que sigui imminent.
La segona possibilitat és esperar a la prescripció dels suposats delictes pels quals són perseguits en territori de l’estat espanyol. La caducitat d’una causa depèn de diversos factors, però en aquest cas difícilment es produiria abans del 2030. Tal com li va passar al president Tarradellas, i malgrat les tecnologies del segle XXI, la combinació de distància física i temps transcorregut comporta gairebé sempre desconnexió i pèrdua d’influència i ascendència. L’evolució seguida pel Consell de la República n’és un símptoma més que evident.
La tercera via és la més lletja. Improbable però no impossible. Europa, la tan criticada Europa, ha estat refugi pels independentistes catalans durant sis anys i ho podria seguir sent sis anys més. No obstant, la possibilitat que Llarena o qui sigui aconsegueixi que finalment prosperi una ordre d’extradició segueix existint. La imatge que molts voldrien, la d’un altre president de la Generalitat tornant com el president Companys, emmanillat, es podria arribar a produir.
La quarta i darrera opció ja us la podeu imaginar: una amnistia per a totes les causes i penes vinculades a l’1 d’octubre que permeti als exiliats i a l’exiliada tornar al país relativament aviat i completament lliures, per ser rebuts a la manera de Francesc Macià: amb el cap alt i la plaça plena.
Envio aquesta Tribuna a la redacció sense saber si Junts donarà suport a la investidura de Sánchez o no. I vull pensar que el factor retorn no és l’únic punt de l’ordre del dia de les reunions amb el PSOE. Però de que aquest és un punt clau i decisiu ningú en té cap dubte. Signar un acord d’investidura té riscos, sobretot per aquells que han posat el llistó més alt, perquè de la signatura al fet material poden passar moltes coses, tant a nivell polític com judicial. El què és segur, però, és que sense acord no hi haurà amnistia, ni retorn, ni traspàs de rodalies, ni reducció del dèficit fiscal, ni mediador, ni res de res.
