El problema del Barça és que té massa passat per endavant. Després de la derrota contra el Xakhtar, Xavi va parlar de “bloqueig mental” per explicar la impotència dels seus jugadors per fer el que saben fer, que és jugar bé a futbol. Hi ha imatges que paralitzen. Records que deixen la ment en blanc i ja no hi ha manera d'imaginar espais insòlits i dibuixar-hi una passada precisa i exacte. Posem-hi el 2 a 8 contra el Bayern, el 3 a 0 de Roma, el 4 a 0 de Liverpool i les dues eliminatòries consecutives a la fase de grups de la Lliga de Campions les dues darreres temporades. També hi ha records que frustren. Pensem en el Barça dels sis títols, el del triplet, el de l’excel·lència en el joc, o en el d'en Messi, Iniesta i Xavi mateix. Instantànies del passat que es projecten en el futur, com una manera de reescriure’n la història i anticipar-la. Ara la imatge de present és la d’un Barça paralitzat per la por a repetir els fracassos més recents i alhora frustrat per veure’s incapaç d’acostar-se a la perfecció del que un dia va ser. I en el trànsit, l’absurd.
També va dir Xavi que el problema no és “ni físic, ni de joc”. Però, només des de la recuperació del joc, des de la identitat futbolística pròpia, podrà trencar “el bloqueig mental” que ara els paralitza. Com des de la consistència defensiva es guanya la contundència ofensiva. Aprendre a no perdre per recordar com es guanya.
El cineasta francès Chris Marker va tenir una idea brillant: “Si les imatges del present no canvien, canviem les imatges del passat”. No té Xavi cap màquina que li ho permeti. Haurà de retocar les del present per difuminar les del passat. Perquè no és veritat que el temps curi les ferides, tan sols n’arriba a degradar els contorns. Com Wembley, París, Roma i Berlín van arribar a endolcir-nos l’amargor de Berna i Sevilla.
