Fa més o menys una dècada, Tirana era una ciutat amb una personalitat difícil de definir, una mica soviètica, molt balcànica i amb algun tret de l’Orient Mitjà; una ciutat radicalment modesta que sortia penosament d’una història de repressió i misèria. En una petita bombolla del centre, en quatre carrers una mica més ben il·luminats que la resta, hi brillava una illa de botigues i bars que semblaven acabats d’obrir i que representaven els primers efectes de l’estabilització econòmica i de l’adhesió a Occident. Hi passejaven joves empolainats com arbres de Nadal que lluïen roba barata de nou ric amb la fam de qui ho ha desitjat tot i no ha tingut mai res. Tots portaven a les mans mòbils molt grossos. Hi abundaven, naturalment, les marques ianquis, però la major part de les referències visibles eren italianes. Després de quaranta anys de tancament comunista radical, i d’un absolut aïllament de la resta d’Europa, una mica d’obertura havia estat suficient per activar de nou la brisa que durant segles ha portat a Albània aires italians. El país va ser un protectorat italià entre les dues grans guerres, i va ser envaït per Mussolini, cosa que podria no haver deixat gaire bon record dels seus veïns adriàtics, però ha estat al revés: quan una estafa piramidal gairebé va portar el país a una guerra civil l’ONU hi va enviar una força de pacificació liderada per Itàlia, i Itàlia torna a ser la finestra per on Albània surt al món. Ara, el govern de Melloni ha contractat el govern albanès com a carceller dels immigrants que li arriben pel Mediterrani. N’hi portarà uns 30.000 a l’any. Albània torna a ser el pati del darrere d’una Itàlia amb un govern feixista, o gairebé. Quan la geografia s’alia amb la història, no hi ha manera de passar pàgina.
