Em pessigo i em fa mal, per tant no és un somni que Carles Puigdemont accepti investir Pedro Sánchez a canvi que PSOE i Junts es posin d’acord en constatar el més absolut desacord en quasi tot, i de crear una taula amb tafaner internacional on es dialogarà, amb desigual voluntat i cap garantia, sobre la conciliació dels irreconciliables.

Em pessigo i em fa mal, per tant no és un somni l’acord per la llei d’amnistia que evitarà penes de presó i de multa per fets relacionats amb el Procés des del 2013 fins ara, esborrarà les inhabilitacions vigents i aturarà les actuacions del Tribunal de Comptes. Fa quatre dies semblava impossible que el PSOE («l’amnistia no cap a la Constitució») acceptés unes exigències que en els anys a venir li poden costar un preu elevat en termes electorals i, ara mateix, li suposen un assetjament des de múltiples fronts: la dreta política, la cúpula i la majoria del poder judicial, la gran patronal, les veus més poderoses del cor de la ràbia hispànica, l’inframon sulfúric de les xarxes, els incendiaris del carrer i, a casa seva, els seguidors del nacionalfelipisme.

Em pessigo i em fa mal, per tant no és un somni l’acord entre els governs català i espanyol pel mig traspàs mig integral de Rodalies, inclosos els trens, el personal que els belluga, una part de les vies i les estacions, i els diners necessaris per la prestació del servei. Fa dos dies el ministeri trobava impossible fraccionar una xarxa que s’estén per tot el territori espanyol, i vet aquí que ara sí que pot, encara que la decisió li costi reaccions furibundes dels sindicats, que ja han anunciat una vaga preventiva perquè no obliguin els ferroviaris a treballar per la Generalitat. Per cert, que no li passi res al conseller que hagi de torejar aquest brau, perquè per molt que s’hi inverteixi trigarem anys a tenir el servei que el país necessita.

Em pessigo i em fa mal (ja tinc un blau al braç), però de sobte m’envaeix el calfred de la sospita: i si en realitat estic somniant que em fa mal quan em pessigo?