Els qui hem presidit alguna institució tenim clar la necessitat d’aplicar un règim de sous raonables, d’acord amb la dedicació i eficàcia de cadascú; tot plegat presidit sempre per l’austeritat. Tant en els sous de polítics com dels funcionaris i treballadors laborals. Quan es gestiona diner públic, el rigor i el principi de proporcionalitat i austeritat són elementals.
Dic això, a la vista del nou rebrot de queixes dels partits independentistes i amb ells del Govern de la Generalitat, pel que consideren un espoli fiscal. Es donen xifres sobre el suposat dèficit fiscal de Catalunya que no coincideixen amb altres donats anys enrere, o amb els que donen altres organismes i institucions. Hi podem veure diferències substancials.
El que sí queda clar és l’existència d’un desequilibri entre el que es transfereix i el que es rep. Això ningú ho nega, i pràcticament tothom és partidari d’anar cap un règim fiscal, similar al que impera a Alemanya, on s’aplica el principi d’ordinalitat. Si Catalunya és la tercera en aportacions, hauria de mantenir aquest lloc a l’hora de rebre transferències i inversions. Estic convençut que la nova fórmula de finançament contemplarà aquesta via, per ajustar distàncies i evitar que estiguem en desena posició en recepció.
Ara bé, és inadmissible queixar-se, fent-se el pobre, i, en canvi, mostrar una enorme lleugeresa i generositat a l’hora de posar-se sous públics tant a nivell polític com funcionarial. Podem dir, alt i clar, que Catalunya és el territori amb millors sous, millors prebendes i pitjor eficàcia administrativa. Parlo de l’estructura de la Generalitat, en tot el seu conjunt. Deixo fora els ajuntaments i diputacions; no, els consells comarcals, que van per mal camí, copiant una part de les estructures de la Generalitat, en la seva pitjor versió. Hi ha alguna excepció, però molt poques, entre els quaranta – tres existents.
Dels estudis fets en els darrers anys, puc afirmar que en el conjunt de la Generalitat hi ha prop de cinc-centes persones que superen els cent mil euros de sou anual. Aquí hi podem trobar des del mateix Consell Executiu, Sindicatura de Comptes, Sindicatura de Greuges, Oficina antifrau, Delegacions exteriors de Catalunya, Port, Parlament de Catalunya, CCMA (Corporació Catalana Mitjans Audiovisuals), TV3, etc.
Si baixem un graó, en trobarem molts d’altres, a un nivell entre els setanta-dos mil i els vuitanta-cinc mil, amb una barreja de delegats territorials, delegats del govern, directors generals, caps d’organismes, agències, consorcis, etc., de manera que al final veiem actuar l’administració de Catalunya, com si fos rica, i molt poc donada a l’austeritat, i encara menys a l’eficiència. I aquesta és la conseqüència més greu de tot plegat. Falta rigor, falta control, falta ordenar l’estructura per fer-la ràpida i eficient.
Podem parlar amb qualsevol àmbit i sector, i veurem les queixes, les mostres de desordre, retards i burocratització extrema, fins al punt de complicar la vida a pagesos, ramaders, caçadors, constructors, ajuntaments, industrials i emprenedors. Estudiar i investigar els recorreguts administratius deixa clara l’absoluta necessitat d’una remodelació general i una adequació de càrrecs i sous, que necessàriament haurà de dur a terme el proper president. Em consta que ja hi està treballant. És una de les urgències a Catalunya.
