Dijous quan vaig anar a dormir i quan em vaig llevar ahir encara continuava convençuda que l’article d’aquest dissabte aniria de l’acord (o desacord, segons com es miri), al qual han arribat els diferents partits que donen el vistiplau a la investidura de Pedro Sánchez. Però després de fer el cafè matiner, rentar-me la cara i tot plegat, la cosa va anar canviant perquè, sincerament, no sé ni de quin acord parlar, oi més si tenim en compte que encara no ha acabat, ja que durant el matí d’ahir el PSOE s’asseia amb el PNB. Portem més d’una setmana d’anuncis d’acords que ens han permès tocar una pila de temes diferents: el traspàs de Rodalies, la reducció de les llistes d’espera, el català a Europa, la condonació de deute, més drets i més recursos, mediadors internacionals (ho dic en plural perquè es veu que Junts n’ha triat un per a les seves coses i ERC un altre per als seus assumptes). I el que demana el PNB. En fi, una llista tan llarga com la que faria jo als Reis d’Orient si pensés que existeixen, ara que ja fa tants anys que tinc el títol de Reina la nit del 5 de gener i quan he repetit tantes vegades «apunta les 3 coses que més voldries i demana sorpreses, que són màgics i ho saben tot, segur que no et decebran. Deixa’t de llistes llargues». Constato, doncs, que la classe política actual està acostumada a fer llistes molt i molt llargues i amb una confiança cega en la màgia dels Reis. No hi ha un relat compartit, alguna prioritat compartida que permeti pensar en la capacitat de dur a terme una acció de govern que pugui aguantar els embats de la dreta. De tota la dreta, perquè des d’ara fins a les properes eleccions no pararan, i com ja ens tenen acostumats, aniran als temes de sempre: Espanya, nació, Constitució, igualtat, llibertat... encara que aquí dins hi hagi un maremàgnum igual o més gran que al centre esquerra que pretén governar. Les imatges de la concentració d’aquests dies a Ferraz han estat prou explícites: manifestants contra encaputxats, monàrquics contra no monàrquics. Vaja, que hi ha molta feina per fer en un context, mai no s’hauria d’oblidar, que potser no és el més òptim, però que en tot cas és el que és.
A la política ja li acostuma a passar que parteix més de supòsits del que hauria de ser que no pas del que és. Però això són figues d’un altre paner. Deixem que passi la investidura i a veure quin tomb pren tot plegat i quin paper hi acaba jugant cadascun dels actors que té paper en aquesta auca. Encara és aviat per saber com aquesta suma d’acords afectarà, i en quina direcció, el PSOE, perquè és clar que més enllà de Felipe González, Guerra i un tal Emiliano García Page (llàstima que no s’escrigui amb j, talment com el patge d’Orient) és clar que la cosa promet. Aquí no hi ha ningú content, però potser val més així i que comencin a tocar de peus a terra tots plegats per fer una carta als Reis una mica més pragmàtica. En aquest cas, si és possible, sense sorpreses.
