Les picabaralles són una cosa inherent al món de la política. De vegades es dirimeixen a la plaça pública, a plena llum del dia, amb grans escarafalls i intercanvis d’insults. D’altres, sobretot quan s’hi enfronten membres d’una mateixa formació, es couen en silenci, en lluites soterrades que no transcendeixen fora del seu àmbit però que són tant o més acarnissades que les que es ventilen als mítings. Darrere d’aquestes segones, i d’una manera més o menys directa, s’hi amaga gairebé sempre alguna ambició personal, la consecució o el manteniment d’algun benefici. Per això, quan el partit canvia d’opinió respecte d’algun assumpte, tots els que viuen sota el seu mantell protector fan les piruetes verbals que facin falta per justificar la seva adhesió i mantenir assegurada la seva menjadora. Ara mateix s’estan donant unes circumstàncies ideals per comprovar-ho i per comprovar també el grau de sinceritat ideològica dels que ostenten un càrrec o tenen una feina que depèn d’un partit.
Davant d’aquesta manera d’entendre la dedicació als afers públics, les associacions de veïns representen just l’altra cara: la d’unes persones que sacrifiquen hores i preocupacions pel bé del seu barri i de la ciutat sencera, i sempre sense rebre honors ni emoluments, només, de tant en tant, algun disgust. Ho saben prou bé els que formen part de la junta de la Federació d’Associacions de Veïns de Manresa. Ho estan vivint aquests dies d’una manera intensa arran d’un conflicte que hem conegut pels mitjans i que es deurà allargar fins que la comissió executiva que acaba de dimitir sigui substituïda per una de nova. De moment no hi ha candidats. Però és de suposar que en sortiran. Possiblement hi haurà qui s’hi presenti per cobrir alguna necessitat personal d’estar ocupat en alguna cosa, d’aparèixer en alguna foto per petita que sigui o de canalitzar el seu desig de figurar i de fer valer la seva autoritat, per petita que sigui també la seva parcel·la. Hi haurà algú així, no ho dubto. Però no anirà més enllà d’un cas o dos. La resta de persones que s’hi presentin donaran el mateix perfil de totes les que des d’abans de la democràcia han nodrit les files del moviment veïnal: homes i dones sense cap més aspiració que la de millorar el seu entorn, que també és el nostre, el de tots, i a les que mai s’agrairà prou la seva feina ni potser mai rebran, tampoc, cap reconeixement públic. No n’hi ha gaires de persones així, però encara en queden. Pensar que existeixen ens hauria d’aixecar l’ànim.
