La gran incògnita de la política catalana d’aquests dies ha estat sens dubte saber com acabarien les converses i negociacions que s’estaven duent a terme simultàniament en el temps, però per separat, entre ERC, Junts i el PSOE. L’objectiu ha estat el mateix: donar suport a Pedro Sánchez en una nova legislatura com a president del govern espanyol, perquè l’alternativa era un govern del Partit Popular amb la participació de Vox. Una de les condicions clau dels dos partits catalans ha estat la concessió oficial d’una amnistia, radicalment combatuda per la dreta i la ultradreta espanyola. Una amnistia que encara no s’ha aprovat i que ni tan sols té un redactat prou concret que permeti de conèixer el seu abast, ni una normativa que detalli com s’ha de fer la seva aplicació. Una amnistia, també, que ha despertat un oposició rotunda i absoluta d’uns sectors ideològics que des de fa temps es veuen allunyats del govern estatal i que, sobretot a Madrid, aquests dies han sortit al carrer amb violència. Com la concentració i manifestació que hi va haver dijous mateix al vespre, revifada per la notícia de les converses i acords entre el PSOE, ERC i Junts. Per tant, amb tots aquests elements en joc, només és possible qualificar de molt complexa la situació general de la política estatal, que cada dia que passa és una mica més complicada. No és que la política catalana sigui internament una tranquil·la bassa d’oli. Però no té en aquests moments l’agressivitat ni el nivell de confrontacions i d’hostilitats que són habituals en l’àmbit dels sectors més conservadors i reaccionaris de l’Estat.

Cal reconèixer, doncs, que podria ser que tinguéssim l’amnistia una mica més a prop del que semblava unes quantes setmanes enrere. Però, i la segona part de les demandes habituals en les reivindicacions catalanes? El doblet constant sempre ha estat reclamar l’amnistia i l’autodeterminació. Aquest segon objectiu queda encara realment força lluny? Segons diu el diccionari, l’autodeterminació és la possibilitat que una col·lectivitat humana decideixi lliurement el seu destí, especialment si vol o no constituir-se en una entitat estatal autònoma o independent. Però quin conjunt de circumstàncies s’haurien d’aplegar per tal de poder exercir realment el dret a l’autodeterminació? Res no hauria de ser impossible, tot i que segurament tampoc no deu ser gaire fàcil. Catalunya té avui uns 8 milions d’habitants i el conjunt dels Països Catalans sobrepassa els 14 milions. Són volums de població suficients per no descartar definitivament el pacte que encara falta per fer.

El panorama immediat de la política catalana no ens hauria de fer oblidar que cal tenir sempre una visió àmplia de tot el món. Desgraciadament són ben vius dos conflictes armats que han causat milers de víctimes innocents: la guerra a Ucraïna i a la Franja de Gaza. A Ucraïna el atacs russos que van començar a finals de febrer del 2022 segueixen sense que se’n difongui gaire informació. El fet és que des de fa un any i mig s’hi han registrat molts milers de morts i grans destruccions. Més visibilitat tenen ara els enfrontaments entre israelians i palestins a la Franja de Gaza, que no semblen gens fàcils d’aturar, també amb un gran nombre de víctimes i de destrosses. Cal recordar una vegada més que la guerra no és mai la solució de cap conflicte.