Amb el braç enlaire, al més pur estil feixista, cantant el Cara al sol i abrigats amb banderes de l’Espanya franquista s’ha manifestat aquests darrers dies a Madrid la dreta i l’extrema dreta. És cert que alguns militants o seguidors del PP s’hi han sentit incòmodes i que n’hi ha que, fins i tot, van marxar de les manifestacions perquè no estaven d’acord amb el que veien, però el discurs oficial entre el PP i Vox és coincident: l’amnistia és un cop d’estat a la democràcia.

I els que parlen de democràcia són els hereus del franquisme, en el cas de Vox, o els hereus de Fraga Iribarne, en el cas del PP. Uns i altres semblen els pares i les mares de la Constitució, tot i que quan es va aprovar, dels 16 diputats d’Aliança Popular, 8 van votar-hi a favor, 5 en contra i 3 es van abstenir. En aquell moment el partit que dirigia Fraga, que, per cert, va participar en la ponència que va redactar la Carta Magna, va mostrar molt poc entusiasme per la Constitució que diuen defensar.

Alberto Núñez Feijóo, dolgut perquè ja es veia president del Govern i ara sap que només serà el cap de l’oposició si en el seu partit no li fan el mateix que li van fer a Pablo Casado, va comparar l’acord entre el PSOE i Junts amb el 23-F i els assassinats d’ETA; Isabel Díaz Ayuso va dir que això de Sánchez és una dictadura; i Santiago Abascal, que l’amnistia era el principi de la fi de la democràcia.

I, mentrestant, els manifestants més radicals feien pedagogia de la democràcia que volen, una democràcia en la qual no hi caben ni els partits d’esquerres ni els nacionalistes i independentistes catalans i bascos, tret que admetin que ‘España es una y no cincuenta y una’.