Ja no es construeixen edificis amb golfes. M’hi ha fet pensar la lectura de l’obra guanyadora del darrer premi El Galliner de textos teatrals. A Les golfes, una comèdia de caire realista, Àngels Fusté col·loca les seves protagonistes en una d’aquelles cambres situades al pis més alt d’una casa, sota teulada. Aquells espais, sovint baixos de sostre i mal il·luminats, constituïen un veritable món fora del món en què aranyes i ratolins acollien els jocs prohibits dels nanos que, allunyats de l’abast visual del veïnat, aprenien anatomia amb calendaris de butxaca i creixien fumant cigarrets de vidalba. És a les golfes on la gent deixava assecar les patates, guardava les conserves de bolets o de tomàquet, i hi aplegava la llenya, els sacs de serradures o de clofolles d’ametlla per cremar a l’estufa de canons durant el llarg i glacial hivern. S’hi guardaven també, ben encapsats, els llibres escolars, els quaderns amb els deures, a més de fotografies, cartes i postals, alguna maleta, joguines gastades. I quan el nen ja no dormia al bressol, deixava d’asseure’s a la trona o abandonava les carrutlles, tots aquests fòtils pujaven a les golfes en espera d’una nova oportunitat. El mateix passava amb alguna cadira guerxa, el marc d’un mirall esquerdat o un somier de molles fluixes. Gràcies a l’existència de les golfes, les foguerades d’estiu s’enfilaven fins als primers balcons. Avui dia les golfes, com les fogueres, ja són història. Formen part d’un paisatge que, en un temps de nomadisme i canvis constants com l’actual, ha perdut la raó de ser. Si ara hi ha res per guardar ho guardem al núvol, en un llapis de memòria o ens en desfem. Comptat i debatut, sembla com si el passat ens faci més nosa que servei. Això fins que tot d’una ens adonem que a la golfa de la memòria només hi regnen teranyines.
