De dijous a diumenge han passat prou dies perquè s’hagi criticat obertament, lloat l’excel·lència i expressat el desencís o la desconfiança pel pacte signat per PSOE i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez. El que no acaba de quedar clar és si ERC i Junts, ara que han pactat individualment amb l’enemic, seran capaços de posar-se d’acord per avançar plegats en l’exigència del compliment dels pactes. Si tot va com han promès que anirà, aquesta serà la legislatura en què Espanya farà un tomb en la seva relació amb Catalunya. S’han de reconèixer i compensar els greuges acumulats i s’ha d’avançar en la recerca d’una solució al conflicte. Reconduir-lo políticament de debò, perquè la judicatura deixi de grapejar-lo. Acceptades les profundes discrepàncies entre nacionalistes espanyols i independentistes catalans, la treva pactada només pot conduir al reconeixement de drets i obligacions de cadascuna de les parts. I com que a Catalunya només li val recuperar el que li han arrabassat (drets, institucions, sobirania), que sigui Espanya qui renunciï a la unilateralitat exercida des que Felip V (el primer rei Borbó a Espanya), el comte duc d’Olivares i el maleït duc de Pòpoli van sotmetre els catalans per la força de les armes, i fins ara. Dependrà del nou govern sorgit dels pactes, que s’engegui el procés d’acceptació de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, i «que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado», per l’estil del que van ordenar aleshores els sinistres militars borbònics per acabar amb la nació catalana. El mecanisme de verificació internacional arrencat al PSOE és l’element més important del pacte, perquè garantirà que s’avança en els acords signats. A més a més, també podrà comprovar els nivells de comportament democràtic dels sectors de població espanyola que aquests dies segueixen les instruccions d’insurrecció dictades pels dirigents nostàlgics de la dictadura franquista. Podran recollir el testimoni esgarrifós dels piolins madrilenys que s’han vist atemorits per les mirades d’odi assassines dels manifestants que aquests dies han posat de potes enlaire el centre de Madrid, capital de l’oci i la bona vida de l’autòcrata presidenta Ayuso. Allò extraordinari seria que escoltessin un pronunciament sobre la situació al monarca que el 3 d’octubre del 2017 va incitar l’«¡a por ellos!» que ha massacrat els catalans aquests anys. Amb tot el que hi ha en joc, però, l’important de debò seria que també controlessin la dignitat i el convenciment amb què actuen els partits independentistes ara que tenen una taula de negociació que no és fictícia ni inoperant.