Divendres farà vint anys que soc a la secció d’Esports d’aquest diari. Això de manera oficial, si no comptem els sis anys anteriors de col·laborador, alguns dels quals escrivint d’altres matèries. Tot aquest temps no sé si m’ha dotat de saber-ne molt o poc, de fer bé la feina o d’una manera millorable o d’haver-me sabut adaptar als canvis que hi ha anat havent, tant a l’empresa com a la professió. Però, sincerament, pel que veig i noto, cada dia em sento més incompetent.
No tant per la feina que faig, sinó per entendre cap on anem. Des de ja fa lustres se’ns diu que Internet és el futur. Que el diari de paper només el llegeix la gent gran i que, com que aquesta es va morint, cada vegada tindrem menys lectors. També que hem d’adaptar el llenguatge als nous mitjans. Fer-lo sintètic, curt, amb més elements que entretinguin, com imatge, tant en moviment com fixa, i menys paràgrafs llargs.
També ens treuen termes com el SEO, o sigui, que hem d’escriure només amb paraules que la gent busqui per posicionar-nos bé a la tirania del senyor Google. Que hem de ser rapidíssims, per avançar la competència encara que no sapiguem exactament què ha passat i no ho haguem pogut contrastar com toca. En definitiva, que moltes de les coses que he après en aquest temps de la professió practicant-la, provant de comprendre-la, interactuant amb la gent, intentant entendre no només què agrada als que cliquen al mòbil sinó a tothom i, en el nostre cas, donant prioritat a la gent de casa, ara sembla secundari i prescindible. Vint anys d’incompetència. I fins a nou avís, pujant.
