Coro de la Rabia és una expressió castellana que el català popular va incorporar sense corregir-ne altra cosa que la pronunciació. Designa un aplec més o menys nombrós de gent molt enfurismada contra tot en general i contra els que manen en particular. El coro que diumenge va sortir a cridar a la capital del regne i altres ciutats va aplegar moltíssimes veus. Desenes de milers d’enrabiats contra el propòsit d’amnistiar el Procés. La coral va perpetrar rítmicament eslògans que volien ser rotunds i feridors però destacaven més per grolleria que per enginy. No cal ser un geni per dir-li «hijo de p...» al cap de govern ni per enviar el pitjor enemic a la presó o al paredó, segons l’estona. La ràbia quadra les rimes amb l’estómac.

La massa està enrabiada perquè Pedro Sánchez ha pactat amb nacionalistes i separatistes per continuar governant, i el perdó a Puigdemont en concret ha estat la cirereta del pastís indigest. L’esclat coral no ha sorgit del no res; com tot bolet, és l’expressió espectacular d’unes arrels extenses nodrides al llarg dels mesos i dels anys per una terra abonada amb els nutrients necessaris: els de la criminalització de tot nacionalisme diferent de l’espanyol i la desinformació sobre la realitat de Catalunya. Res de tot això és nou d’aquest any ni d’aquest segle; ni tan sols no és herència del franquisme o de la dinastia borbònica encetada per Felip V, sinó de la crisi espanyola del segle anterior que va moure el valido Olivares a exigir a Catalunya més diners per a la guerra amb França. De la negativa catalana en deriva la fama d’insolidaris i antiespanyols, alimentada entre d’altres per la ploma esmolada de Francisco de Quevedo.

Darrere de tots els «a por ellos» passats, presents i futurs hi ha gairebé quatre segles de relat insistent i persistent. Així s’explica allò que la lògica nega, com ara que s’acusi de «tracte de privilegi» la pretensió de reduir una mica (només una mica!) la diferència entre el que els catalans aportem a l’Estat i el que en rebem a canvi.