Sempre m’ha agradat la política. M’agrada seguir el dia a dia i saber qui diu què i per què. Tot i així, i encara que pugui semblar una paradoxa , m’interessen poc les declaracions dels polítics. Sovint són tan òbvies i tan previsibles que amb un cop d’ull en tens prou per situar-te. M’aporten molt poc; la veritat. A excepció de les grans figures, la resta és d’una mediocritat que espanta. És per això que busco i llegeixo analistes i politòlegs que m’ajudin a llegir entre línies i a analitzar una mica més enllà del soroll mediàtic. Quan era més jove, durant una bona temporada, vaig comprar El País només perquè hi escrivia el gran periodista Eduardo Haro Tecglen. Recordo una columna que començava –ho deixo en l’original en castellà– «Si yo fuera Aznar, cosa imposible porque si lo fuera dejaría de serlo inmediatamente…» Genial. No puc dir pas com seguia, perquè no sé ni de què parlava, però aquesta frase m’ha quedat gravada per sempre més. També recordo amb enyorança la tertúlia dels dimarts que durant més de deu anys van protagonitzar Lluís Foix, Pere Portabella i Francesc Sanuy a Catalunya Ràdio. No sé si va ser en Bassas o la veu del poble qui els va batejar com Els Tres Tenors, però el nom els era ben escaient perquè la música que interpretaven cada dimarts era memorable. Com deia el mateix Portabella en un reportatge de Víctor Correal, el secret de la tertúlia era que «amb els temes estructurals importants anem a fons i ho fem amb un gran impudor a davant d’una audiència que són milers de persones». A fons i amb impudor. La fórmula màgica per a l’èxit de la trobada dels dimarts. I solvència, formació, cultura, passió, respecte, complicitat. M’agrada llegir i sentir gent de diversos perfils i tendències per poder extreure’n les meves pròpies conclusions i tenir un pensament propi. Per això necessito tot un planter de veus que m’hi ajudin: Montserrat Dameson, Ot Bou Costa, Pilar Rahola, Andreu Barnils, Marta Rojals, Agustí Colomines, Toni Soler i Odei A. Etxearte, entre d’altres. Hi afegeixo també tots els articulistes de Regió7 a qui llegeixo cada dia. Entre tots aquests noms també hi figura Sergi Sol. Malgrat la seva barroeria i ser la veu de l’amo, el considero un periodista informat i amb experiència i, tot i discrepar-hi moltes vegades, sempre me’l llegeixo i, fins i tot, alguna vegada m’ha fet replantejar alguna opinió. Però diumenge, la seva grolleria habitual va traspassar els límits de la decència. El seu article a El Nacional titulat «Et felicito, fill» és infame. Potser algú em dirà que el critico sense argumentar ni donar raons. És tan deplorable que no val la pena. No és només del contingut que em queixo –que també– és bàsicament una qüestió de formes. No és cap secret que em vaig implicar en política pel president Puigdemont i soc militant de Junts. Per tant, algú podrà dir que soc una veu poc objectiva. Però, tot i així, he llegit i llegeixo articles que no defensaven pas ni el president Puigdemont ni el meu espai que m’han fet rumiar i, fins i tot, reconsiderar algunes de les meves opinions. Però l’article de diumenge passat d’en Sol és periodisme escombraries amb totes les lletres. Malauradament no és la primera vegada. Indecent i lamentable. Quan escrivim, no només compta el que diem, sinó també com ho diem. Més enllà de les paraules, qui escriu deixa entreveure un tarannà, una manera d’entendre la relació amb els altres i amb el món. Podem criticar? I tant! Però els asseguro que –parafrasejant Haro Tecglen– si jo fos en Sergi Sol, deixaria de ser-ho immediatament. Impudor, sí! Però em sembla que l’impudor a què al·ludia Pere Portabella és molt lluny del suposat impudor de Sergi Sol. Hi ha categories i categories. I sort en tenim.
