Es presenten 48 hores calentes al Congrés dels Diputats de Madrid. Un blindatge total dels accessos -que miren, permanentment, un parell de lleons tranquils- i, com a mínim, un petit exèrcit de 1.600 policies haurien d’aconseguir que la mobilització de la dreta espanyola, que segur que hi serà, no surti de mare, que no hi hagi cap de les reaccions embogides que han posat sobre la taula persones insensates que es dediquen a escalfar la ciutadania des d’una cadira política ben pagada. Avui comença al Congrés de Diputats, a la cambra baixa espanyola, el debat per a l’elecció d’un nou president del govern del propers 4 anys, i que peti a qui peti arriba a aquest lloc i aquest dia carregat de legitimitat democràtica.

És cert que Pedro Sánchez es proposa per ser investit demà com a nou president de l’Estat per als propers quatre anys amb el suport de Sumar (amb el grup de Iolanda Díaz es repartirà el govern), Junts, d’Esquerra, dels partits bascos i de diferents partits amb representació territorial. I sí, tothom té clar que Sánchez té 122 diputats al seu grup i el popular Alberto Núñez Feijóo en té més 137. El PP va guanyar les eleccions, però no va poder aconseguir el suport que sí ha rebut el candidat socialista. I la suma de vots és democràcia.

Per què el PP no troba més suports? Diran que els seus dirigents no han volgut traspassar determinades línies vermelles i no ha volgut cedir (se’n diu negociar), com sí ha fet el PSOE, davant de les peticions que els feien els possibles partits de suport, principalment ERC pel que fa a la negociació dels temes de govern, i Junts, pel que fa la polèmica proposta per aconseguir l’amnistia dels que van ser inculpats, jutjats i condemnats en els processos més vergonyants que es recorden a la justícia espanyola pels fets de l’1-O (i n’hi ha que van fan fugir a l’exili, i que ara han estat claus en la negociació).

Avui, com qui juga la Champions, comença el gran combat final. A dins i fora de la Cambra. Després de totes les bestieses que ja s’han dit fins ara caldrà veure si encara hi ha ocurrències més greus (més que demanar la mort i que facin desaparèixer el candidat a president és complicat). Ahir, el front de la dreta disparava gairebé amb ràfega: Feijóo, Isabel Díaz Ayuso, Santiago Abascal, Cuca Gamarra i algun exministre com José Luis Corcuera han deixat escrit per a la història la ràbia del que s’augura, inicialment com una derrota. Ah, i tota la revolta violenta i anticonstitucional, ara s’amnistia abans de tenir decret i jutge.