Abocar el sac dels diners públics en una competició per tenir l’avet més alt i els llums més enlluernadors és populisme, però vestir el centre de la ciutat per a les compres nadalenques és fer política comercial, és afirmar la capitalitat de la ciutat i és millorar la pròpia autoimatge, la qual cosa té efectes en la capacitat d’atreure visitants i en la famosa autoestima, un concepte esgotadorament grapejat en el debat polític manresà de la darrera dècada. Per tant, era un gran error que, fins no fa gaire, Manresa exhibís una decoració nadalenca envellida i pobra mentre que moltes altres ciutats lluïen resplendents; va ser un encert emprendre una certa renovació fa un quinquenni, i és un encert que l’Ajuntament ampliï la seva aportació econòmica a la decoració. No és un encert que el resultat final continuï depenent de la capacitat dels botiguers per posar-se d’acord per contractar llums i que, per tant, el resultat final no depengui d’un seny ordinador municipal, sinó de l’atzar de les bones voluntats. Nadal és una gran oportunitat per fer ciutat i per generar orgull local. Aprofitar-la és intel·ligent. Només cal veure la triomfant experiència recent de Sabadell.
Manresa porta dècades amb l’ànim invisiblement corsecat per grans lletjors que eclipsen els seus atractius. La lletjor ha acabat sent massa normal a Manresa. I tot i que algunes ronyes han estat esborrades, encara en queden moltes. Que sobrevisquin any rere any les rampoines difícils de resoldre, com ara les grans nafres urbanístiques, pot ser disculpable, però que es mantinguin lletjors que es poden resoldre amb enginy, voluntat i un pressupost modest no té sentit. ¿Quin preu paga Manresa per la seva cara lletja? ¿A quant puja l’impost anual de lletjor? No es pot calcular, però segur que és un negoci ruïnós.
