El feminisme de Montse Margarit buscava, en els seus inicis, trencar amb la desigualtat flagrant que dividia els homes com a ciutadans de primera i les dones com a ciutadanes de tercera. Buscava, com explicava ella mateixa en aquest diari, canviar les lleis per acostar els gèneres a la paritat. Que una dona tingués els mateixos drets que un home a l’hora de viatjar sense permís patern o marital o obrir un compte corrent. Però no només. També, que la dona pogués decidir sobre el seu cos, el que implicava, com un punt bàsic, treure del codi penal l’avortament, deixar-lo de considerar delicte per després poder exigir un avortament voluntari, lliure i gratuït. Persones com ella, que han reivindicat l’etiqueta feminista com a sinònim de lluita pels drets de les dones durant i després del franquisme, han passat massa sovint desapercebudes en una societat massa sovint molt amnèsica que oblida ràpidament com i per què hem arribat on som ara. Dones pioneres que van empènyer, sense descans, per abolir el permís marital (1975); cancel·lar les lleis contra l’adulteri (1978), legalitzar el divorci (1981) o aconseguir una primera despenalització de l’avortament (1985), lleis que marginaven directament les dones. I si el personal és polític, Margarit va lluitar, també, perquè Manresa tingués una regidoria de la dona: «Si hi ha regidoria hi ha pressupost». I si hi ha pressupost és més fàcil fer polítiques per afavorir la igualtat efectiva. El que dèiem, el personal és polític.

El 1976 jo tenia cinc anys quan Margarit i tot un seguit de dones manresanes van participar a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat de Barcelona, considerades com el moment de l’eclosió del moviment feminista als Països Catalans. Que es demanava? Entre d’altres, el dret a un lloc de treball sense discriminacions; el dret a la lliure disposició del propi cos; la legalització i inclusió a la Seguretat Social de l’avortament o la supressió de la Llei de perillositat i rehabilitació social, que perseguia l’homosexualitat o la prostitució... Els sona?

Montse Margarit rebrà divendres de la setmana que ve el Premi Bages de Cultura com a símbol de totes aquestes dones que s’han passat la vida aplanant el camí perquè les dones de generacions posteriors, com la meva i la teva, tinguin drets que ara semblen bàsics. Per fer més una societat més justa i paritària. En 41 anys de Bages de Cultura, Margarit serà la vuitena dona que rebi aquesta distinció. Una xifra molt minsa que reflecteix perfectament les dificultats per visibilitzar una lluita -avui dia ampliada a més col·lectius- que no s’ha acabat i que, com a societat, ens posa davant d’un mirall encara opac.