No crec que desveli cap secret si els explico que en un Consell Nacional del PSC, a finals del 2021, a porta tancada, en Salvador Illa va fer un discurs explicant que la política catalana tenia quatre grans nusos que calia resoldre per tornar a tenir una convivència normalitzada. El primer nus era com trèiem de la presó els líders empresonats. El segon nus, com aconseguíem que els segons, tercers nivells i col·laboradors diversos dels fets no entressin a la presó. El tercer, com aconseguíem que les multes multimilionàries del Tribunal de Comptes, que segur que vindrien, si teníem en compte els antecedents de la consulta del 2014, no es paguessin. I finalment el quart gran nus era com aconseguíem que tornés en Puigdemont i no s’encengués el país.

Fins ara havíem resolt el primer nus, amb l’indult del 2022 als líders empresonats i havíem minorat el gruix del segon, amb els canvis en el Codi Penal espanyol. Però encara quedava molta feina a fer. El cert és que al processisme, tot i que ja havia assumit la derrota, encara li faltava una mica de temps per acabar el dol i arribar al punt de demanar perdó i així fer molt més fàcil desfer els nusos.

En política les oportunitats venen quan venen i és responsabilitat teva agafar-les o deixar-les passar. L’àlgebra parlamentària ha volgut la necessitat dels vots processistes per a l’esquerra federalista espanyola per assolir la presidència Pedro Sánchez. No cal dir-ho, aquesta oportunitat ha accelerat les coses. Que el tema no era prou madur ens ho diu que els independentistes no reconeixen que no ho tornaran a fer, fet que alimenta un gran rebuig i que permet als nacionalistes espanyols inflamar la societat amb proclames que farien avergonyir a qualsevol demòcrata, per veure si així fan insofrible la vida al nou govern.

Però tot i els riscos, que n’hi ha molts, els federalistes espanyols han acceptat el repte, i l’han tirat endavant. La clau de volta que aguanta tota l’operació està en el fet que el PSC se sent molt fort, està molt fort, després de guanyar totes les eleccions de l’últim cicle electoral, les últimes amb una majoria més que contundent. El PSC, aquell partit que un matí es trobà fora del govern de moltes institucions del país on governava, o a qui se li va fer un cordó sanitari perquè ningú pactés amb ell, perquè va fer costat a l’únic instrument polític que va aplicar l’Estat durant el procés, l’article 155 de la Constitució. Ara està prou fort per aguantar la tempesta, i segur de si mateix per convèncer una majoria que el federalisme és l’instrument que ens permetrà viure junts, fent valdre les nostres diferències.

La solidesa del PSC ha permès al PSOE firmar un acord amb Junts, amb un redactat que fa pujar els colors, on els processistes ens expliquen els fets, i els seus orígens, amb afirmacions que no aguanten el mínim rigor històric. Per sort, la proposta de la llei d’amnistia es nota que està redactada des del més estricte rigor jurídic, per mans expertes, i no se’ls ha deixat espai per als seus somnis.