Tot és molt complicat a les Espanyes enfadades, i evitar els biaxos és impossible, però si un marcià s’ho mirés des de lluny i veiés només les dades principals del problema observaria més o menys el següent. Veuria un estat membre de la UE on hi ha un territori, Catalunya, que té una majoria política independentista al Parlament els principals líders de la qual estan exiliats a l’estranger o indultats després d’haver passat tres anys a la presó i encara inhabilitats per participar en la vida política o per fer classe a la universitat (per exemple), i amb dotzenes de quadres del seu partit embargats o pendents de judici. Si el marcià comparés amb països de l’entorn s’adonaria que allà també hi ha problemes greus, però res que s’hi assembli ni remotament; en canvi, en estats postcolonials fallits hi veuria similituds, la majoria produïdes per inacabables conflictes armats que generen misèries profundes i milions de morts. Però el marcià descobriria que el territori en qüestió no ha estat en guerra des de fa més de vuitanta anys, representa un 20% del PIB d’aquest estat, és el principal contribuent a la seva recaptació fiscal, aporta un 25% de les seves exportacions i és la seva economia més dinàmica. I al marcià li explotaria el cap intentant entendre què deu haver passat. El pobre ignoraria tots els detalls i no sé a quines conclusions arribaria, però segur que consideraria que en aquest país de la UE hi ha alguna cosa molt de fons que no va gens bé. I li sobtaria que si a algú, de grat o per força, per convicció o per interès, se li acut fer alguna cosa per solucionar-ho, se li digui que és un traïdor culpable d’una humiliació i un indesitjable que fa que a la gent de dretes li agradi la fruita, justament això que tant ens envegen els pobres habitants del desert marcià.
