Cuidar avis. Al món de la ruralia ancestral els ancians vivien menys. Els que envellien comptaven amb amplis entorns familiars i se n’ocupaven. En pocs decennis tot ha canviat com un mitjó al món occidental. Som societats velles. Si ens comparem amb l’Índia, el 75% dels ciutadans d’aquest país tenen menys de 35 anys. També és cert que l’expectativa de vida allà és de 65.

L’atenció a la gent gran s’ha convertit en una qüestió gegantina, es demana cada dia més recursos i accions públiques o familiars intensives. Les dones d’aquí tenen una expectativa de vida de 85 anys, els homes, d’alguns menys. Paulatinament, a la necessitat creixent de serveis s’hi ha anat posicionant la iniciativa privada, primer les acompanyants particulars sense cap regulació, després les residències privades i, més recentment, les empreses de cuidadores.

Quan hi ha un judici amb una condemna en primera o segona instància, la veritat judicial es converteix en la definitiva. Un manresà que intentava fer diners amb aquesta activitat de la seva empresa de serveis al Berguedà i al Solsonès ha estat declarat culpable. El seu cas és força truculent. Tenia 52 treballadores a les quals pagava en negre i sense contracte. D’aquestes, 30 tenien situació irregular, són estrangeres sense permís de treball. Algunes altres rebien prestacions públiques incompatibles amb el treball aliè. Una d’elles també cobrava una prestació per incapacitat permanent. Aquests abusos il·legals li han costat al gerent un any i mig de presó, el mateix període d’inhabilitació per treballar d’empresari i 1.800 euros de multa. Amenaçava, segons el sindicat CGT, de fer expulsar del país les contractades que denunciessin la situació. Els sindicalistes parlen de «condicions d’esclavitud». Treballar sis dies la setmana per un salari misèrrim ho és.

La multa a l’empresa és de 750.000 euros. Ningú la pagarà. Es troba en situació de concurs de creditors per evitar-ho i les activitats, segons el sindicat anarquista, han passat a mans de coneguts o familiars del condemnat. Fa basarda només d’escriure-ho.

Un empresari sense escrúpols i unes treballadores, per necessitat unes i defraudant unes altres, són els protagonistes d’aquestes activitats vergonyants. El cost integral, segons conveni, amb tots els requisits socials d’unes cuidadores a temps complet és impagable pel 98% de les famílies que les necessiten i un aprofitat cobria aquesta falla social. Si ho empaquetem amb la indecent llista d’espera per la llei de la dependència a càrrec de l’erari públic, tot queda llest per al caos. Calen inspeccions rigoroses en aquests espais mancats de benestar infectats per desaprensius. El condemnat potser encara ho fa de forma encoberta i podrà tornar-hi d’aquí a divuit mesos quan s’acabi la seva inhabilitació. I per la presó no hi passarà.

Desconec on aniré a parar quan perdi la meva autonomia per raons d’edat, però certes opcions a l’abast són aterridores. Potser serà millor l’opció índia: acabar abans i a esperar a la reencarnació següent.