El mobiliari està fet de taulons de fusta irregulars i les cadires són de formes i mides heterogènies, amb parets mal pintades i tubs de l’aire que recorren les parets del restaurant. Hi ha un espai amb poques taules, tan a prop les unes de les altres que la parella –dic parella perquè són dos– i el trio –noi, noia i criatura– que s’hi asseuen sembla que hagin quedat plegats per dinar. Els dos adults que porten una nena, que tot just comença a caminar, conversen i gaudeixen d’un àpat fet de plats compartits. No xoquen les forquilles, ni es demanen quin tros de pizza volen. Un la talla amb destresa i l’altre n’agafa la porció que no porta olives i du més formatge. Si voleu esbrinar el grau de compenetració entre dues persones, observeu-les mentre mengen i, sobretot, no traieu conclusions precipitades fins a després de les postres.
En una altra taula, hi ha dues noies que no destaquen per res. Saben perfectament què triaran de la carta, per això ni se la miren. Tan bon punt el cambrer els serveix les begudes, i en espera que arribin els plats, fan el mateix gest alhora, i com si fessin una coreografia sincronitzada, abaixen el cap i es capbussen en el mòbil. Continuen presents però han dissociat cos i ment. La inclinació dels seus colls em recorden a una figura de porcellana de dos cignes blancs idèntics amb ribets daurats que hi havia en un prestatge d’una casa que ja no hi és. Dissimuladament, m’esforço per creuar la mirada amb la parella i amb el trio, però no me’n surto. Soc invisible. El trio marxa abans que jo i no diu adeu. Jo marxo abans que la parella i he de passar tan a prop del respatller de la cadira d’una de les noies que els dic amb un somriure amable: «Adeu, que vagi bé!». Genero uns segons de desconcert. Les dues noies aixequen la vista, es miren perplexes per la interrupció amb cara de demanar què està passant. Repeteixo: «Adeu, que vagi bé!». I una d’elles em mira i respon: «Ah». Ah i ja està. Ah és adeu. Ah és perquè em molestes. Ah és no tinc ganes de parlar amb tu ni que em diguis res. Ah és no t’havia vist ni m’importes. Ah és visc envoltada de persones però no cal que interactiu amb ningú més. Ah no diu res i ho diu tot.
Dic «Ah» als companys amb els quals volto per la planta d’un pàrquing massa estret seguint les fletxes pintades al terra mentre les rodes del cotxe xisclen en contacte amb el paviment. Em diuen: «el més important és el com de les coses», i ho repetim, «el com de les coses». I em convenço que es pot fer poesia de tot, com fer néixer un vers del no-res quan una ventada despulla el primer arbre que veig en sortir al carrer.
