La política espanyola passa de vegades per llargs períodes d’ensopiment, però aquesta setmana ha estat sotraguejada per tots costats. A Catalunya, les discrepàncies entre partits independentistes han estat sovint tan freqüents que moltes vegades ja no són notícia destacada. Però darrerament els enfrontaments en l’àmbit estatal entre PSOE i PP (i afegim-hi també Vox) han estat constants, accentuats i considerables. Això sí: el rerefons de moltes d’aquestes controvèrsies no ha deixat d’estar relacionat amb temes que es refereixen a Catalunya. És el cas de la gran polèmica d’aquests dies: l’amnistia, la implementació de la qual l’independentisme va posar com una de les condicions imprescindibles per donar suport, o sigui vots, a Pedro Sánchez, en el seu intent d’assegurar-se de nou la presidència del Govern de l’Estat durant quatre anys més. No es tracta de cap manera d’un tema menor, perquè en el fons amnistiar els dirigents independentistes que van organitzar el referèndum d’independència d’octubre del 2017 comporta acceptar d’alguna forma que no es va tractar d’un fet delictiu, que el problema persisteix, i que cal trobar-hi alguna sortida. Com és lògic, l’enfocament de la qüestió ara quedarà de nou en mans de Pedro Sánchez, que no és pas d’esperar que s’hagi convertit sobtadament en un defensor de l’independentisme, però que d’alguna manera haurà d’anar plantejant línies d’actuació per tal que, si més no, el problema no se li escapi de les mans i no li compliqui massa la gestió política dels propers quatre anys.

Una de les claus de volta del nou mandat de Pedro Sánchez serà, doncs, comprovar d’una banda com enfoca l’amnistia que ha acceptat d’implantar, que continuarà sent objecte de sorollosa polèmica amb la dreta més radical, tal com ja es comprova en aquests moments. I també com s‘ho farà per satisfer d’alguna manera les pressions i les peticions que li arribaran des de l’independentisme català, que no havien obtingut cap mena de resposta del govern del PP. Pedro Sánchez tindrà, per descomptat, moltes possibilitats: des de fer nous traspassos de competències, per exemple, fins a l’eliminació d’injustícies flagrants i àmpliament denunciades com el quantiós dèficit fiscal català, l’existència del qual s’ha posat en relleu tantes vegades i des de fa tant de temps, sense que s’hagi solucionat mai. Però qualsevol mesura que adopti Pedro Sánchez en aquest sentit segur que aixecarà reaccions airades i contràries, que intentaran desestabilitzar la seva acció de govern. Segurament, doncs, s’acosta una època en què la política estatal no serà precisament una bassa d’oli.

Però, a més, la majoria de què disposarà Pedro Sánchez serà realment escassa. El Congrés de Diputats té un total de 350 membres, dels quals només 179 -de diversos grups polítics- han votat a favor seu i 171 ho han fet en contra. Una ben reduïda diferència de només 8 vots. Això vol dir que ara a l’hivern, només que hi hagi una petita passa de grip, es podria quedar fàcilment en minoria. I que qualsevol discrepància en una qüestió menor pot fer-li perdre una votació important. O com a mínim que hagi de dedicar molts més esforços del que seria normal i moltes converses per poder aconseguir sempre i en totes les votacions la unanimitat dels 179 diputats que li han donat suport en el moment de la investidura. En conjunt, doncs, una situació complexa i força insòlita.