Anar amb temps per evitar sorpreses i ser puntual, un hàbit que he seguit des de sempre; per això vam sortir de casa a quarts de nou del matí, el meu cotxe i jo, per poder agafar el vol que s’enlairava a les dotze del migdia amb destinació a París. Pocs minuts després, rodant per la C-55 i abans d’arribar a Castellgalí, els quatre intermitents del cotxe del davant m’aturaven per integrar-me en una llarga cua que no deixava entreveure el principi, ni la causa de la inoportuna retenció. Res es movia, tothom sortia dels vehicles per preguntar o matar el nerviosisme fumant; la hipòtesi d’un accident, qui sap quants quilòmetres enllà, anava prenent forma fins que la ràdio ho va confirmar.

Calma i res a fer, la mitjana de ciment es va encarregar d’esvair el primer que et passa pel cap, maniobrar i girar cua en direcció contrària, passant a la segona opció, que és la d’escoltar música relaxant i admetre que em disposava a viure la primera experiència, que molts usuaris d’aquest trajecte pateixen dia sí i dia també, de patir en pròpia pell l’angoixa de sentir-te atrapat en una ratera.

No volia passar de la impotència a la ràbia, l’espera augmentava tan desesperadament com els nervis; reflexionava que era absurd atabalar-se per perdre un vol, quan entre aquelles persones confinades hi devia haver algú que feia tard a una cita de treball important, a una prova sanitària que feia mesos que esperava, o a una abraçada de retrobament llargament desitjada. Vaig tenir temps de barrinar sobre la inútil i llarga llista de polítics, de tots els colors i formacions, que durant dècades no han fet res; vaig meditar sobre la miserable realitat i la trista esperança de futur de viure en una ciutat que no et garanteix ni la certesa, si tries una de les principals vies de comunicació de la qual disposa sense oferir gaires alternatives, de saber com ni quan arribaràs, tant se val que l’opció sigui d’anada o de tornada.

Durant gairebé dues hores vaig tenir temps de pensar en tot això i en els silencis dels que haurien de cridar i callen, passant per tots els estats d’ànims fins a la depressió, i al final la pèrdua del vol.

Ara, escrivint la columna, després d’assumir que no soc la FilmOffice i no puc transformar carrers de Manresa en escenaris de Montmartre com en un anunci; penso que no és just que tot ens quedi lluny, que darrere la desmoralitzadora realitat que no ens volen traspassar ni desdoblar n’hi ha una de molt pitjor: La de tothom qui ha pagat, i els que en un futur continuaran pagant, un preu molt més alt que el de no arribar-hi un dia; aquelles i aquells a qui aquesta injustificable situació de deixadesa els ha pres la possibilitat d’arribar mai més enlloc... perquè aquesta carretera se’ls ha endut la vida.