Començat el compte enrere per al finiment de la legislatura engegada dijous, veurem quant tarda el moviment independentista català a posar-se d’acord per decebre les confiances renovades dels seus seguidors, després d’haver estirat d’elàstics per haver aconseguit que l’enemic es baralli internament. Esquerra i Junts s’esforcen a perpetuar la divisió, l’enfrontament fratricida entre gent que hauríem de considerar compromesos en un objectiu comú. I els altres, els autoinvestits de la raó pura que defensa l’aplicació immediata de la DUI continuaran la tasca barrinadora dels fonaments de la república anhelada sense fer aportacions que poguessin apuntalar la base del que tots diuen voler bastir. Les expressions de visceralitat, els insults, les desqualificacions que se senten i es llegeixen fan patir, no pel contingut, sinó pel que evidencien: desunió, gelosia, egos malaltissos. L’enemic ho tindrà fàcil per guanyar la batalla, perquè sap provocar contradiccions entre els que volen plantar-li cara. Els tumults viscuts a Madrid escenifiquen la capacitat socialista de provocar tensions internes en el camp de batalla, mentre que aquí s’opta pel campi qui pugui, sense direcció ni estratègia conjunta. Una vegada més, el protagonisme malentès no deixa veure les oportunitats. Es tanquen finestres i es neguen possibilitats d’avançar perquè no es reconeix que la situació actual és significativament més avantatjosa que cap altra viscuda d’ençà del malaguanyat 3 d’octubre. Si és veritat que tothom té agafat Sánchez per on li pot fer més mal, quin és l’impediment insalvable per exigir conjuntament el que s’ha compromès a reconèixer a la nació catalana? Tornem-ho a dir: pacten amb l’enemic la llei d’amnistia, el reconeixement de la plurinacionalitat i el repte d’aconseguir un tracte fiscal just, i ara seran incapaços de treballar conjuntament entre ells? I els que malden per recuperar representació electoral no s’atreviran a modificar urgències? Si el parany autonomista suposa millores socials, reparar dèficits en infraestructures i avançar amb verificació internacional cap a un referèndum d’autodeterminació, què esperen a fer-s’ho valer uns i altres? L’independentisme català ha deixat ser una amenaça per al nacionalisme espanyol? Tornar a donar-li avantatge no sembla que sigui el més raonable, per més llestos i insubornables que es considerin els independentistes. Carambola electoral i la resiliència de l’exili han obert aquesta oportunitat de plantar cara amb més possibilitats d’èxit que fins ara. Ningú no té dret a desvirtuar-ho, per molt que també ho hagi intentat.
