A TEMPO

Per molts anys, músics!

Rosa M. Ortega i Juncosa

Rosa M. Ortega i Juncosa

A la propera vida seré directora d’orquestra. I de les bones, eh? Com l’Alondra de la Parra o la Marin Alsop. Voltaré pels auditoris de més renom dirigint les millors orquestres del món davant d’un públic exigent. Tota la sala expectant. Mòbils parats. Món aturat. Tothom en silenci: músics i públic. Atenció màxima, respirem tots alhora i fiuuuuuuu; l’auditori s’omple de música. Levare és el moviment amb que el director, alçant els braços, anticipa a l’orquestra el que vindrà. És una indicació rítmica, de tempo, però també de caràcter. Dóna les entrades al tutti i als solos. I marca tot el que s’ha treballat ens els assajos; però també tot allò que no s’ha previst ni assajat. Tot allò que sorgeix del moment d’inspiració i que fa diferent una versió, deixant-la gravada en la memòria de l’oient. El levare és el meu moment preferit. De fet, és per això que treballem en els assajos, per viure les emocions que es desencadenen després del levare. Moment únic. Ara i aquí. Irrepetible. Com la vida. «La música dóna el sentit de l’existència humana» ens diu el prestigiós pianista i compositor Daniel Barenboim en el seu meravellós llibre El so de la vida. El poder de la música. Un bon regal, ara que s’acosta Nadal, per als amants de la música. I de la vida. Perquè tal com diu la veu en off del documental Octavas d’Uri Altell i Ivan Garriga que ens ofereix Caixa Fòrum: «Des de l’origen de la història, la música ha existit en tots els aspectes de la vida. T’abraça i et consola en els pitjors moments i t’acompanya i t’eleva en els millors.» El documental és tan interessant, que avui, si pogués, els posaria el link perquè hi poguessin accedir directament i s’hauria acabat l’article. Però com que aquesta virgueria tecnològica encara no existeix, els escric les idees més interessants per fer-los venir ganes de buscar-lo i disfrutar-lo tot sencer. Els pot canviar la vida. Com una cançó. Molts dels protagonistes entrevistats a Octavas, expliquen com 80 años d’El Puchero del Hortelano els va donar força i empenta per prendre decisions arriscades que van transformar la seva existència. Confesso que no en tenia ni idea que existia un grup amb aquest nom tan estrambòtic ni havia sentit mai aquesta cançó. Però la història de la cançó i dels components del grup és interessantíssima. Qui sap si després de veure el documental també els fa replantejar el seu dia a dia. Mentre escric em ve a la memòria una frase del malaguanyat cantautor Luis Eduardo Aute: «Les cançons són com ampolles de vidre amb missatges a dins». Doncs això. En el mateix documental, Jorge Drexler, músic i compositor afegeix: «Per què l’ésser humà manté una cosa així? Fa 10.000 anys que vam començar amb l’agricultura. 35.000 anys abans de saber que si posàvem una llavor a sota terra creixia una planta i ens la podíem menjar, ja fèiem música amb escales determinades. No hi ha cap societat que no tingui ni llenguatge ni música.» Avui és Santa Cecília. I estic contenta. De bon matí, ja he felicitat a tots els cantaires i a tots amb els qui tinc la sort de fer música plegats. Perquè tot i les vicissituds de la vida, dels maldecaps, dels desenganys i les estones tristes, mai mai mai oblido que gràcies a l’esforç dels meus pares vaig tenir la immensa sort de poder anar al Conservatori a estudiar música. La música m’ho ha donat tot. Gràcies a la música soc qui soc. Visca Santa Cecília!