A TEMPO

Ja és Nadal al Catà!

Rosa M. Ortega i Juncosa

Rosa M. Ortega i Juncosa

Nadal ha arribat ja/ i al Catà ho celebrem/ us portem uns Pastorets/ que s’escapen a Betlem/ Pujarem a dalt del cel/ baixarem fins a l’infern/ amb nadales i cançons/ dels exàmens ni en parlem/ Sigueu tots molt benvinguts/ i escolteu amb atenció/ que ara surten decidits/ el Lluquet i el Rovelló/». Amb aquest rap del professor de català Ramon Fontdevila, i que interpretaven dalt l’escenari d’Els Carlins el Luis i el Ferran de 3r d’ESO, donàvem la benvinguda als espectadors de la 4a edició del Nadal al Catà. I avui n’oferim la 13a. L’institut Guillem Catà està catalogat de màxima complexitat. Diversitat en la màxima expressió on el català gairebé es pot considerar una llengua estrangera. El castellà se sent arreu i per tot. Però per Nadal, els alumnes reciten poemes de la Joana Raspall, fragments d’Els Pastorets d’en Josep M Folch i Torres –Veniu fúries de l’infern i que s’esberli la terra!– i trossets triats d’El Poema de Nadal d’en Sagarra –Tots els camins van a Roma/ tots els camins/ ja ho sabem/ tots els camins van a Roma/ però no van a Betlem/–. Recordo la primera vegada que vaig començar a ensenyar amb els de 1r d’ESO la cançó d’El Rabadà. Sabeu què vol dir Rabadà? Sí, aquella setmana que no mengem. Literal. I avui El Rabadà ja forma part del repertori habitual del centre. Igual que El Noi de la Mare i El burrito sabanero tradicional de Venezuela. Perquè les hem après tots junts i ens hem emocionat cantant-les junts. Ens donen sentiment de pertinença. Ens uneixen, ens fan sentir del Catà. Fins i tot, hi ha hagut algun any que els alumnes han fet un grup de whats amb el nom de Nadal al Catà! I això no té res a veure amb adoctrinar ni amb fer catequesi ni fer apologia de cap religió. És tradició, és fer comunitat. És donar l’oportunitat als alumnes que vénen d’altres països que ens coneguin. És obrir les portes de casa nostra i convidar-los a seure a taula amb nosaltres i aprendre –vivint-les– les nostres tradicions. El Nadal al Catà precisament és un acte d’acollida i de solidaritat. Després, cadascú casa seva, que celebri el que vulgui i com vulgui; però no és feina també , dels instituts i escoles ensenyar a respectar i estimar les tradicions? El nostre Nadal, el d’aquí, el de Manresa, el de Catalunya, el de sempre, són els Pastorets de Folch i Torres i El Poema de Nadal d’en Sagarra. Les nadales i el tió. I els pessebres vivents. I la fira de Santa Llúcia. I la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. I l’arribada dels Reis d’Orient. I l’escudella i carn d’olla. I els canelons de l’endemà. I el concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català que fa més de cent anys que ens ofereixen des del Palau de la Música. Que els temps estan canviant, com deia Bob Dylan? Òbviament! Que ens ho podem carregar tot? També! Però potser que abans de tirar pel dret i continuar muntant paisatges d’hivern en comptes de pessebres o que arribin a les cases dels infants de Manresa tres astròlegs buscant no sé què, ens ho rumiem dues vegades. Perquè ens hi va la identitat. Ens hi va el ser. «Els ritus són accions simbòliques. Transmeten i representen aquells valors i ordres que mantenen cohesionada una comunitat. El símbol serveix per reconèixer-se. El món pateix avui una forta mancança d’allò simbòlic. Les dades i les informacions no tenen cap força simbòlica i per això no permeten cap reconeixement. En el buit simbòlic es perden aquelles imatges i metàfores generadores de sentit i fundadores de comunitat que donen estabilitat a la vida.» Això ho diu el filòsof i assagista sud-coreà Byung-Chul Han en l’interessantíssim La desaparición de los rituales. Per què no llegim una mica més els savis abans de prendre segons quines decisions?