A TEMPO

Fills estimats

Rosa M. Ortega i Juncosa

Rosa M. Ortega i Juncosa

Inauguro el 2024 a urgències. «Tingues fills que no et deixaran veure el Concert d’Any Nou de Viena tranquil·la» li dic a la meva filla camí cap a l’hospital. Somric, però ella està de mala lluna. Em mata amb la mirada. Des de les set del matí que ha vomitat nou vegades –ha tingut l’humor de comptar-les– i té un mal de panxa que no la deixa viure. I penso en un fil de la xarxa X, l’antic Twitter, que just havia llegit el dia abans que una noia deia que el millor que li ha passat a la vida, i també el pitjor, ha estat ser mare. Que ser mare li ha tret el millor i el pitjor d’ella mateixa. I m’hi sento totalment identificada. Vaig ser mare per una tria totalment racional. No vaig tenir cap revelació divina ni vaig sentir cap crida del bosc. Un bon dia –als 38 anys– vaig pensar que si no em decidia aviat, ja no hi seríem a temps. I ens hi vam llençar i en vam tenir tres. I malgrat els malgrats i les nits sense dormir, tornaria a tenir tres fills. Sense cap mena de dubte. Perquè com deia també el fil de la xarxa X, antic Twitter, els meus tres fills «m’han ensenyat més de mi mateixa que tots els terapeutes que he pagat». I és així. I no ha estat ni tot són flors i violes. Recordo una discussió memorable amb el meu fill gran. «Perdona, no ser fer de mare». La seva resposta: «no, perdona tu… soc jo que no ser fer de fill». Quan hi penso encara m’esborrono. Cada fill és un món i no porta manual d’instruccions. T’has d’espavilar com pots. I no sempre te’n surts com voldries. I el més dolorós és que un cop t’has posat de peus a la galleda és irreversible. No hi ha marxa enrere. No pots esborrar les paraules feridores ni les actituds forasenyades . I has d’aprendre a perdonar, i sobretot, a perdonar-te. He pensat tantes vegades en el que em deia la meva mare: «ja us enrecordareu de la vostra mare, ja…» Recordo una entrevista que vaig concertar amb el pare d’una alumna. La Fàtima. Tenia una veu prodigiosa i em va semblar que la família ho havien de saber. Que valia la pena potenciar el talent innat que tenia la seva filla. Era un senyor molt humil. Es va quedar ben sorprès. «Mai m’hauria imaginat que m’haurien cridat de l’ institut per dir-me una cosa així. Estic content. Jo ja he fet la meva vida. Ara, tot el que tinc i tot el que sé, és per ells. Visc pels meus fills. Endavant doncs, amb el seu consell de professora i la seva guia. I moltes gràcies». Tot un senyor. No sé pas quantes entrevistes he fet amb pares i mares al llarg de la meva trajectòria docent, però poques tan emocionants i colpidores com aquesta. D’això ja fa uns quants anys, i encara me’n recordo. Prego em dispensin el desgavell. Més que un article és un enfilall d’idees i pensaments que m’han vingut a la memòria fruit de la malenconia i la nostàlgia del canvi d’any. I entre aquest garbuix també se m’hi ha ajuntat el poeta libanès Kalih Gibran. Va ser durant la meva joventut que vaig llegir El profeta, la seva obra més coneguda. Però ha estat just aquests dies que m’ha tornat a la memòria pensant amb el pas dels anys, els fills i tota la pesca. Els teus fills no són els teus fills és el títol i diu així: «Els teus fills no són els teus fills/ són fills de la vida/ desitjosa de sí mateixa./ No vénen de tu, sinó a través teu/ i, encara que estan amb tu,/ no et pertanyen./ Pots donar-los el teu amor/ però no els teus pensaments, / doncs tenen els seus propis pensaments,./ Pots abrigar els seus cossos,/ però no les seves ànimes,/ perquè ells viuen a la casa del demà/ que no pots visitar,/ ni tan sols en somnis./ Pots esforçar-te a ser com ells/ però no t’esforcis a fer-los semblants a tu./ Perquè la vida no recula ni s’atura en l’ahir./ Tu ets l’arc del qual els teus fills, com fletxes vives, són llançats./ Deixa que la inclinació a la teva mà d’arquer,/ sigui per a la felicitat.» Me l’imprimiré i el penjaré a la nevera per tenir-ho present durant tot l’any que tot just encetem.