XUT A PALS

Uns carrers d’Altafulla

Adam Majó Garriga

Adam Majó Garriga

L’estació de tren d’Altafulla és a Tarragona. Això és així perquè uns quants carrers d’aquest poble, perfectament inserits en la seva trama urbana i a 10 quilòmetres de la ciutat de les muralles, pertanyen al terme municipal de la capital. No és un fet insòlit. Un tros de Gironella –amb l’emblemàtic berenador- paga l’IBI a Casserres, uns quants carrers i un bon nombre de veïns i veïnes de Navàs voten a les eleccions municipals de Balsareny, un nucli poblacional ben definit i identificat com cal Rosal està dividit en tres municipis, i el saló de plens de l’Ajuntament de Navarcles el presideix un quadre del monestir de Sant Benet, a tocar del poble però al terme municipal de Sant Fruitós; per posar quatre exemples propers.

Però tornem a la daurada costa. Tenint en compte que l’Ajuntament d’Altafulla ja presta serveis (subministraments, policia local, biblioteca...) a aquests altafullencs formalment tarragonins, han proposat a la Generalitat que el terme municipal es mogui uns pocs centenars de metres al sud, fins a la desembocadura del riu Gaià. Pur sentit comú. Doncs bé, l’equip de govern de Tarragona ha dit que de cap manera, que no pensen cedir de bon grat ni un pam de territori. La reacció no és en absolut excepcional, tot al contrari. De fet, és el capteniment habitual en aquesta mena de litigis entre municipis i respon a una visió patrimonialista i territorialista de l’administració pública encara molt arrelada. És la idea que el municipi és una mena de finca particular, com més gran millor, que has heretat de la història i tens l’obligació de traspassar sencera als teus successors. La territorialitat esdevé així un valor en si mateix que passa per davant de l’eficiència i la proximitat a l’hora de prestar serveis i facilitar la participació en la vida col·lectiva.

Es podria entendre que un municipi vulgui conservar en la seva jurisdicció un equipament, indret o activitat d’especial interès, que generi prestigi o ingressos elevats, però en molts casos, com aquest d’Altafulla, es tracta d’uns terrenys i d’uns veïns que, un cop fets els números, són més una despesa i un mal de cap que una altra cosa.

Veient que a nivell municipal, sense tota la càrrega identitària que caracteritza l’estat nació, encara costa tant acceptar un simple canvi en el dibuix d’un plànol que impliqui cedir la jurisdicció sobre uns carrers, uns camps o un turó, entendrem millor perquè la modificació de fronteres estatals es viu molt sovint com si d’una amputació traumàtica es tractés. Som animals gregaris i territorials, què hi farem. I al revés, els que pensem que els límits administratius i les institucions no són –o no haurien de ser- eterns ni immutables, sinó eines al servei de la gent, hem de ser els primers a disposar-nos a repensar fins a les darreres conseqüències totes les fronteres, incloses les més properes, les del terme municipal.