Opinió | VIST I NO VIST

La Manresa del canvi de segle

Fa uns dies es va presentar a la Sala d’Actes del Casino, el llibre Fotografies de la Manresa del canvi de segle, un recull gràfic que Lluís G. Cornet Vivar va realitzar a finals del segle XIX i començaments del XX. El llibre compte amb una introducció del besnet de l’autor, Ramon Cornet de Pedro, qui ha elaborat el resum biogràfic, així com de l’arxiver Marc Torras, editat per l’Arxiu Comarcal del Bages i amb disseny de Farell Editors. De fet, el 1997, Ramon N. Cornet Arboix, pare de l’actual Ramon, ja havia facilitat l’accés als negatius a l’aleshores Arxiu Històric de la ciutat de Manresa.

Ramon Cornet de Pedro va definir el seu familiar com a persona molt religiosa que formava part de totes les associacions i confraries de la ciutat, d’alguna de les quals n’era tresorer i organitzava processons especialment de la Llum i Setmana Santa. Com a pirotècnic va comptar amb la confiança del Diario de Avisos, però no d’El Pla de Bages, que en deia tot el contrari. Per exemple, afirmaven que una de les seves tronades va sortir tronada. Políticament, va ser caporal de la secció de Manresa del Sometent, regidor de consums, càrrec en el que era molt estricte, fins al punt que l’alcalde Pere Armengou de la Lliga Regionalista li havia retirat la paraula. Militava en un grup integrista, que s’havia escindit dels carlins, com reflecteix la historiadora Gemma Rubí, en la seva tesi doctoral sobre Manresa en l’època de la Restauració. Disposava d’unes peces de terra a la Torre de Santa Caterina al sector de Coll Manresa i unes altres a la partida del Pont Nou, on tenia vinyes i fabricava vi, amb veremes documentades entre 1913 i 1922. Econòmicament, el més important és que l’onze de febrer de 1902 Lluís G. Cornet va obtenir la concessió de patent d’invenció per un període de cinc anys, que li permetia l’explotació exclusiva en l’àmbit espanyol, d’un procediment de fabricació de cintes de cotó. Tenia una fàbrica mitjana de cinteria amb dotze telers, i era dels pocs a Manresa que disposava de màquines de fer cordons.

Com a fotògraf li agradava força el retrat i va començar pels seus pares i altres familiars. Les feia a casa d’un fotògraf barceloní anomenat Napoleó, ja que era costum entre les classes mitjanes benestants fer-se retrats. Era metòdic i coneixia els procediments químics per fer barreges, sabia fabricar colorants i també destil·lar perfums i licors. Òbviament, també sabia revelar els productes del procés fotogràfic. Es va perdre la càmera i pels materials que han quedat Cornet de Pedro conclou que el seu material era lleuger. També s’han conservat uns catàlegs, a partir dels quals feia els seus apunts per controlar el procés fotogràfic. Així mateix, resten les caixes dels clixés originals. Marc Torras va explicar que s’han conservat 341 fotografies com a plaques de vidre originals, la majoria de 90 x 120 mil·límetres i de 130 x 180, formats relativament grans que permeten unes bones reproduccions, que al seu dia va fer el fotògraf Ignasi Rubinart. Pel que fa a la temàtica, a més dels retrats familiars, n’hi ha de veïns, amics i coneguts. Vistes generals de la ciutat de Manresa, festes i actes ciutadans, sortides i excursions. Bon coneixedor de la tècnica i l’estètica, va fer els seus assaigs com a fotògraf experimental, que es reflecteix en imatges d’interiors, fotos de gravats, de muntatges, nocturnes o tres fotografies que il·lustren moments d’un eclipsi de sol.