Opinió | TRIBUNA

La sort d’envellir

De jove vaig cantar molts cops aquests versos de Lluís Llach: «Si arribeu en la vida més lluny d’on pugui arribar, moriré molt gelós del que m’hàgiu avançat, que no em sabré resignar a no ser el millor vianant, l’atleta més fornit i el més frondós amant...»

Ja em queden més records que projectes. La memòria antiga, com la que em fa recordar aquesta cançó, és tossuda, però la recent és fràgil, tant que quan s’esmicola pot provocar un dels finals de vida més temuts i dolorosos per a un mateix i per als que t’estimen.

Però en aquest article miro una altra cara de l’envelliment. N’hi ha que en diuen saviesa, jo em conformaria amb que fos lucidesa. A cops de decepcions hem après a distingir entre informació i coneixement, entre lluitadors i falsos profetes, entre somnis inabastables i camins de possibilitat.

El propi coneixement m’ha fet veure que l’esperança que em fabrico en les meves il·luminacions és vana. La nostra vida està regida molt sovint per la vanitat que espera recompenses. Envellir és una oportunitat per amansir la vanitat, per aprendre humilitat. «No em permetis confiar en el que puc apressar amb els meus dits, perquè la Mort em farà deixar anar aquesta presa» (Thomas Merton).

Si el sentit d’una vida ha estat i encara és, deixar les coses millor que les has trobat, envellir et fa perillar d’esdevenir un rondinaire. Quan no veus a les teves mans la possibilitat de capgirar-ho tot, perilla que res no et sembli bé. D’altra banda, pot ser el moment per deixar pas sense deixar de mirar, reconeixent tot el que encara cal millorar, però confiant que els que venen ho faran millor que nosaltres.

No ens enganyem, però, encara que canviem de governants en unes setmanes, els que vinguin tindran molta feina a mirar-se el melic, mentre aprenen a pactar i una vegada més, deixaran per més tard els grans problemes, que són tan grossos que no en volen parlar. La lenta ruïna d’aquesta civilització és inevitable. Els mals s’han diagnosticat amb claredat, els símptomes van apareixent per tot el planeta amb gran contundència, i encara que ens sembli que nosaltres estem quedant al marge, de mica en mica es manifesten com si fossin plagues bíbliques, que ens empobreixen a la majoria, però que creiem –santa ignorància–, que superarem amb solucions tecnològiques.

Seran els joves que no miren el curt termini i viuen la vida amb generositat, els que podran resistir els temporals que ens amenacen. Els deixem molta feina, però si mirem obertament la realitat, més enllà dels titulars, podrem veure-hi noves resiliències, noves formes de lluita, maneres d’encarar els reptes socials i ambientals que formaran la base d’una humanitat més humana. Compartir amb ells el coneixement acumulat ens ajudarà a respirar l’aire que ens queda, però no tenim cap més remei que recórrer a la fe. Fe en la capacitat de bondat, de viure amb frugalitat i de generar malabarismes solidaris que traspassaran la nostra pròpia història. Una fe que faci veure que la vida està necessàriament ancorada a la terra i que formem part de quelcom transcendent que acompanya la humanitat en la creació d’una nova història terrena.