Opinió | PEDRA SECA

Coloraines electorals

Ho constato a la primera línia: la xerrameca il·lustrada del junquerisme comença a carregar. Ell i Puigdemont ja son només història de Catalunya. Quan abans ho sàpiguen ells, millor. El seu problema és el mateix: no hi ha ningú als seus entorns amb nassos per dir-ho. Algun dia el president dimitit d’ERC podrà ser el primer historiador fent una tesi sobre ell mateix i el segon podria compartir oficina d’expresident amb Aragonès. Dos per una. Qui visqui la política des de dins, com una secta o pendent de la seva cadira no ha de veure cap biaix meu. De fet, hores d’ara el país (políticament parlant) té només dues opcions: noves eleccions a l’octubre o canviar un president peix bullit per un d’insuls.

A la nit electoral les pantalles de televisió i dels ordinadors semblaven quadres de Nay (Ernst Wilhem). Al Museu Thyssen de Madrid hi ha obra seva. Comarca a comarca, però sobretot poble a poble, es podien veure els tons de la paleta d’aquest impressionista alemany del segle passat. A la costa i a les zones més densament poblades (Barcelona i Tarragona) eren roig socialista. I en un contrast central entre càlids i freds cap a l’interior (llevat de la Vall d’Aran) quasi tot era un blau corporatiu, diguem-ne convergent per allò del gen. De fet, l’indefinit turquesa propi de Junts l’han desat amb un entusiasta canvi d’armari. Cal dir que no tot tenia aquest to blavós americà. Al voltant de Ripoll hi apareixia una taca d’un quasi negre. És l’altaveu (o megàfon) buscat i obtingut per Aliança Catalana. Tots preparats doncs per viure eixordats d’odi.

Venen dies de parlamentarisme estrany. Carles Puigdemont haurà de mesurar molt la data per tornar amnistiat. Una afirmació com: «amb Esquerra ja hi he parlat» es respon sola: «Amb qui?» O: «no vull la CUP al govern però un acord parlamentari és tractable». A la pista de ball els pitjor vistos son els ballarins solitaris desprès d’haver buscat parella tota la nit.

Als entorns més propers, com a Berga per exemple, ha tornat Convergència però també ha ressuscitat un altre gen: el carlista. Així com Vox va créixer a la zona metropolitana a l’empara de les batzegades del procés sobiranista (agradi o no és així), Aliança Catalana s’ha escampat amb força a partir del trauma creat pels terroristes islàmics de la Ripoll de l’Orriols. Si aquest partit no hagués posat per davant l’islamofòbia al sobiranisme assumit per tothom, el seu resultat hagués estat menor. La refracció o el rebuig als nouvinguts és una carpeta que s’ha d’afrontar transversalment. No hi ha temps a perdre.

Per incompareixença cromàtica hi mancaven dos grocs corporatius. El d’ERC i el de la CUP, descolorits cap a una tonalitat encara més destenyida del seu natural. Els grocs avall i els blaus amunt és la tendència a les comarques del centre i de muntanya. Però guanya el roig urbanita. Son més.

M’oblidava del morat o lila dels Comuns, del blavós gavina del PP i el verd estrany de Vox. L’artista berlinès citat abans els descartava o bé els usava per tapar algun racó. Era un avançat al seu temps, com quasi tots els artistes d’èxit.